Transfòbia sobre rodes
El teòric i activista trans Jack Halberstam va visitar Barcelona en dates recents. Destacada veu dels estudis de gènere i la teoria queer, va fer una conferència al CCCB titulada Cossos trans inclosa dins el cicle Polítiques del desig. L’aforament estava complet, també de persones trans que com qui diu per primer cop se sentien interpel·lades pel Centre de Cultura Contemporània de la nostra ciutat. Els llocs on es dona cita la cultura -museus, centres culturals, d’art...- són de tots i de totes, encara que col·lectius tan grans com les dones ens en sentim en bona part excloses; com no s’ha d’entendre, llavors, que les persones transsexuals s’hagin sentit encara més marginades en aquesta ciutat, que fins ara ha comptat poc o gens amb elles?
El 31 de març es va celebrar el Dia Internacional de la Visibilitat Transgènere, una iniciativa nascuda a les xarxes socials el 2009 de la mà de l’activista nord-americana trans Rachel Crandall. Benvinguda sigui aquesta celebració, que aspira a posar fi a la discriminalització d’aquest col·lectiu i assolir d’una vegada la despatologització de la transsexualitat. Sàpiguen que, encara avui, a la Classificació Internacional de Malalties de l’OMS la transsexualitat consta com a “incongruència de gènere” dins “els trastorns d’identitat sexual i de gènere”.
La incorporació de la seva realitat a la nostra agenda ha estat la conseqüència natural d’un procés internacional de reivindicació dels seus drets i, en general, de la igualtat. L’impuls definitiu l’han donat els pensadors i les pensadores que des dels anys 90 han contribuït a donar una volta de cargol al concepte de gènere (Judith Butler, el mateix Halberstam, Paul B. Preciado i el seu Manifest contrasexual...). Sense aquesta feina de reformulació teòrica, la realitat transsexual seguiria en les capses de Pandora sense obrir i el patiment dels seus integrants seria encara més gran.
Però entre les respostes a aquest procés de restitució i dignificació hi ha hagut també exabruptes. En dates recents una plataforma que diu defensar els drets humans “con la ayuda de Dios” va treure al carrer el que ells anomenen el Bus de la Libertad. Qui més qui menys ha vist la notícia en algun mitjà de comunicació, ja que ha aixecat polseguera. La seva intenció: defensar “la imposición de la ideología de género que pretende extender el adoctrinamiento LGTB de los niños en todos los países”. Ai las! Mirin si estem despistats que no ens havíem assabentat que algú està insuflant als nostres nens i nenes el gen LGTB, que consisteix a voler ser de gran el que sigui menys heterosexual. Per sort aquests bons senyors encorbatats ens han avisat a temps: jo de vostès no trauria a passejar els infants durant un temps, com a mínim fins que les aigües del llibertinatge de gènere tornin al seu lloc.
El seu perillós proselitisme transfòbic ha despertat infinitat de mostres de rebuig, inclòs el trencament de vidres quan li va agafar per viatjar fins a Nova York per empipar una mica a les portes de les Nacions Unides. Vagi on vagi genera crispació, com és natural, encara que els seus eslògans hagin estat ara lleugerament modificats per imperatiu judicial. Fins i tot el Gran Wyoming, que és immens, els va contraatacar amb un autobús de color verd que els segueix les passes i en el qual es pot llegir: “La identidad de género no se elige. Que no la elijan otros por ti”.
Aquestes reaccions demostren que la lluita a favor de les diferències ja és imparable i que en aquest món o hi cabem tots o no hi ha lloc per a ningú. Estem en un moment d’inflexió en què les lluites feministes -que no deixen de ser lluites a favor de la llibertat sexual en el seu sentit més ampli- han incorporat definitivament la defensa de les altres diferències en el seu moll de l’os. Mentre que abans les seves reivindicacions només eren companyes de viatge d’altres, ara el feminisme agafa volada i s’erigeix en una vindicació d’ampli espectre, on totes i tots els que han estat discriminats per raó de sexe hi tenen cabuda.
L’endemà de la conferència de Jack Halberstam el CCCB va organitzar un seminari i vaig tenir l’oportunitat de preguntar-li quin pensava que seria l’efecte dins el moviment feminista d’aquesta reubicació de la realitat transsexual. No va saber gaire què dir-me, no és fàcil fer de Cassandra quan s’estan vivint canvis tan substancials. Però crec que el moviment queer ha marcat un punt d’inflexió en el feminisme que potser serà la carta definitiva del seu triomf.
