Soc una puta o soc una nina?

Fa uns dies que Mariquita Pérez, la nina que va estar de moda aquí durant els anys quaranta i cinquanta, es regira a la seva tomba de joguines obsoletes. La pobra no dona crèdit al que passa! Després de veure passar per la història de les joguines col·legues seves com l’estilitzada Barbie -una cursi- o la Bratz -una hortera-, ara ha sabut que hi ha unes nines noves que ofereixen serveis sexuals als clients. Espantada, es pregunta a quins clients: ¿als nens? Però no, afortunadament veu a la notícia que es tracta de nines de mida adulta destinades a un públic també adult. Respira una mica alleujada. “Quin ensurt!”, es diu. Però immediatament s’adona de la barbaritat i, imaginant-se a ella mateixa en situació, exclama un “Quin horror!” d’ultratomba que desperta del seu son etern un Batman made in China decapitat per un mocós maldestre i una pilota del Barça rebentada a ganivetades per una nena del Reial Madrid secretament enamorada de Guardiola.

Considerada en el seu dia una de les millors d’Europa per la seva fabricació artesanal, Mariquita Pérez va ser tot un fenomen social i no hi havia criatura que no somiés de bressolar-ne una i entretenir les hores canviant-li els vestidets. Ara al prostíbul del centre de Barcelona que ha començat a oferir les anomenades sex dolls l’operació és la contrària: els usuaris es dedicaran a desvestir-les, potser amb frenesí, i no tindran ganes de bressolar-les sinó de fer amb elles una cosa ben diferent. D’altra banda, mentre que les primeres unitats de Mariquita Pérez van sortir a un preu de 85 pessetes -llavors una fortuna-, aquestes nines-putes costen de lloguer 80 euros l’hora, tot i que a les botigues especialitzades també es poden comprar pel mòdic preu de 6.000 euros. L’invent ve del país del sushi,és a dir, del Japó.

I com que no es tracta de canviar-los els vestidets, ja porten incorporada la varietat: es pot escollir entre una caucàsica, una africana, una asiàtica i una que fingeix ser un personatge d’animació; un ventall que ens diu que de gustos, en qüestió de putes, n’hi ha de tots colors, com es pot advertir fent un innocent passeig per les Rambles o pel barri de Sant Antoni. El prostíbul en qüestió ha estat batejat, amb petulància filològica, com a Lumidoll: amb lumi de lumia, esclar.

Veient les fotografies, les nines en qüestió fan una angúnia que ni Marujita Díaz, tot i que ella era una mica més expressiva, però les fílies ja se sap que tenen raons que el comú dels mortals ignorem. Pel que sembla, a l’hora de despertar l’instint de certa mena d’usuaris del sexe de pagament, l’aparença gairebé real d’aquestes vestals artificials fa la competència a les dones de carn. Però no ens enganyem: als puters les ànimes mai els han interessat. És per això que com menys parlin les putes, millor. O sigui que una nina-puta deu ser per a ells el paradís.

I ara ve la pregunta que no puc deixar de fer... Si hi ha qui creu que un grapat de nines de metre setanta -puntualment desinfectades amb sabons antibacterians després de cada servei- pot ser un negoci rodó en el camp de la prostitució, ¿no ens estan dient amb total claredat que mai han pensat en les putes com a persones i no les han tractat mai com a tals? Els guardians del patriarcat -els que permeten que la prostitució segueixi existint, i també els feminicidis, i la publicitat denigrant...- sempre han cregut que les dones som com els clínexs: servim per al que servim -inclosa la reproducció- i punt. Ja ho veuen, l’aliança capitalisme-patriarcat segueix el seu curs, tot i que a cada crisi es replanteja la relació entre els sexes i aquest seria un bon moment per donar-hi un tomb radical. Però a la moderna ciutat de Barcelona un espavilat obre un prostíbul amb nines de colors i no passa res, silenci administratiu.

I, sisplau, tampoc us enganyeu: el gran tema que divideix els col·lectius feministes no és pas la prostitució. Ningú pot creure que una feminista, per poc bel·ligerant que sigui, defensi la venda del cos de les dones a pes, com si es tractés de lluços per fer al forn. Passa que les dones que defensen la prostitució -siguin prostitutes o no- ho fan des del malentès del mite de la lliure elecció, que tan bé ha formulat Ana de Miguel a Neoliberalismo sexual i en el qual insisteix Nuria Varela a Cansadas. Una reacción feminista frente a la nueva misoginia, que acaba de publicar-se. Llegeixin-les i entendran que el dret de les dones a gaudir lliurement dels nostres cossos no té res a veure amb la prostitució, sinó tot el contrari.