Serena gens serena

Escriptora i directora de l’Observatori Cultural de GènereEl pati feminista està revolucionat perquè a una feminista li ha agafat per esmentar el nom del feminisme en va. No ha estat una dona qualsevol, sinó la nord-americana Serena Williams, una de les tenistes més importants i guanyadora de vint-i-tres Grand Slams. A la final del US Open, Serena Williams es va posar nerviosa. Anava perdent i la seva contrincant (la japonesa Naomi Osaka) era molt més jove i més inexperta que ella; i això, evidentment, fa rabieta. Durant el partit, havia estat penalitzada per l'àrbitre diverses vegades i no va poder més. No li va dir el nom del porc de miracle, però li va cridar violentament acusant-lo de sexisme i d'haver-la castigat pel fet de ser dona. També li va recordar que era mare, que era una cosa que no venia gens al cas. En resum, va tenir un mal dia i se li'n va anar una mica la pinça, cosa que, per cert, li ha costat 17.000 dòlars de multa –gairebé 15.000 euros–. I ja els hi dic, les feministes no es posen d'acord en si tenia raons o no per posar-se com una moto, perquè tot plegat és una mica més complicat.

Jo afirmo taxativament que Serena Williams es va equivocar i va fer del feminisme un escut, però de raons en té moltes per cridar. Ser dona i fer servir el feminisme com un paraigua que ens protegeix de tot és com ser home i fer servir el patriarcat per justificar qualsevol estirabot. ¿Soc masclista i faig coses horribles per culpa del patriarcat? ¿Soc feminista i qualsevol atac, justificat o no, el rebo com un atac masclista? No, de cap manera. Un cop aclarit que no hi ha una confabulació mundial en contra de les dones i que les feministes també ens equivoquem, tenim rabietes i no passa res si ens paren els peus, anem a les raons que tenia Williams per protestar.

Aquests dies les xarxes van plenes de defenses i acusacions. Expertes en esport femení professional asseguren que en els homes es toleren sortides de to que no es toleren a les dones, que reben un tracte molt més estricte. Recorden els cabrejos monumentals que agafava John McEnroe, el que va batre tots els rècords en el trencament de raquetes? Si féssim un repàs per veure amb quina bel·ligerància o benignitat amonestaven els àrbitres les seves sortides de to i les dels seus companys cabrejats, potser entendríem que Serena Williams té part de raó quan es queixa a l'àrbitre d'una aplicació massa estricta del reglament. Recordem també que en el tenis les dones són obligades a portar unes ridícules faldilletes que els fan ensenyar les calces, i que pot ser que a alguna tenista no li vingui de gust ensenyar les calces, fins i tot pot ser que a alguna tenista no li vingui de gust posar-se faldilla; ¿li venia de gust a la gran Navrátilová? No ho crec. Doncs resulta que Serena Williams va parir fa poc, va voler posar-se un vestit postpart que li resultés més còmode i no la van deixar. Li van dir que faldilla sí o sí, i per això a la final del US Open es va posar un tutú negre d'allò més vistós. Ja tenim dues raons: una vara de mesurar diferent pel que fa a les manifestacions a la pista de joc (els mascles alfa poden cridar i elles no, que fa molt lleig i és poc femení) i discriminació de sexe en qüestió de vestuari a la pista de joc (per als homes la seguretat, els pantalons, i per a elles la vulnerabilitat, la faldilleta).

Per acabar, com a tercera raó de pes, no vull ni pensar en el viacrucis que deu suposar arribar al cim de qualsevol esport 'a pesar de ser dona', i incloc aquí els milers de preguntes estúpides que li deuen haver fet centenars de periodistes d'arreu del món només 'pel fet de ser dona'. Tot això és prou motiu per haver acumulat molta ràbia, oi?