El preu de l'èxit
Sobre la catifa vermella dels Oscars, la sempre elegant Natalie Portman va fer enguany la seva particular reivindicació feminista: a la seva capa Dior hi duia brodats els noms de les dones que no havien estat nominades en la categoria de millor direcció. Hi eren Greta Gerwin (Donetes), Céline Sciamma (Retrat d'una dona en flames)... El món del cinema és cru amb les dones: en tota la història dels premis, gairebé centenària, només una ha guanyat el de millor direcció, Kathryn Bigelow per En terra hostil. I tan hostil!
Es veu que l’Acadèmia de Hollywood ignora l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides, que s’ha proposat assolir una presència equitativa de les dones als llocs de decisió “en la vida política, econòmica i pública”. La realitat és hostil no només per a les dones que dirigeixen cinema, sinó també per a les que dirigeixen empreses i, en general, per a les dones directives o que ocupen llocs de responsabilitat. Un cop trencat el sostre de vidre a base de resultats acadèmics excel·lents i esforços sovint titànics, aquests exemplars de dones cum laude paguen un preu molt alt.
Dos sociòlegs escandinaus, Olle Folke –de la Universitat d’Uppsala– i Johanna Rickne –de la d’Estocolm–, ho demostren en un estudi que analitza parelles heterosexuals amb fills que han estat una mitjana de vint anys juntes. El títol: “Totes les dones solteres: ascensos laborals i la durabilitat del matrimoni”. Es veu que la promoció laboral multiplica les possibilitats de divorci, un risc que es duplica si la dona aporta a la unitat familiar més d’un 60% dels ingressos. Contràriament, els èxits laborals dels homes no afecten en res l’estabilitat de les seves relacions de parella. Poden pujar ben alt i les seves parelles els guarden les espatlles.
La conclusió és que les dones solteres o divorciades tenen moltíssimes més possibilitats de triomfar, mentre que les dones casades i amb càrrega familiar paguen peatge. I això succeeix als països nòrdics, que es preocupen per mitigar la desigualtat de gènere i materialitzar la corresponsabilitat. Està vist que la Nora d’Ibsen va comprar números per al triomf quan van emancipar-se del seu marit.
Es parla molt poc d’aquest preu personal que paguen les dones que brillen, mentre que es parla molt del peatge que paga la família. Com si la resistència a permetre que les dones ascendeixin, la manca de conciliació laboral-familiar i el desequilibrat repartiment de les tasques a la llar i les cures només repercutís en les criatures que han de tornar soles de l’escola o a l’estat de les neveres, més plenes com menys responsabilitat laboral tenen les mares.
Què passaria si aquest estudi el féssim aquí? Segurament els resultats serien uns altres, i no perquè les triomfadores no paguin un preu personal altíssim sinó perquè aquí la bretxa salarial és molt semblant a la presència de dones a les cúpules de les empreses de l'Íbex-35, un 19,4% segons el primer estudi realitzat l’any passat per l’Associació Espanyola d’Executives i Conselleres. Empeses al divorci, ni divorciar-se poden.