Essencialisme transgènere
Fa uns dies que l’escriptora Bel Olid –actual presidenta de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)– va anunciar a Twitter que el seu marit, Pol Galofre, està embarassat. I molts i moltes vam córrer a felicitar-los, perquè a sobre fan una parella molt maca. D’altres, no. Aprofitant que les xarxes socials són un lloc excel·lent per ficar cullerada allà on ningú et demana, hi ha gent que es va escandalitzar i d’altres que van dir que total, quina novetat, que no deixaven de ser una parella de lesbianes. A Pol Galofre hi ha gent que li permet que sigui un home trans només si fa coses d’home trans, com deixar-se les llargues patilles que porta i anar vestit amb roba masculina. Però si gosa traspassar el llindar del que se suposa que li correspon fer a un home trans, llavors la cosa es complica. Un home trans embarassat, on s’ha vist? Ni que les gallines volessin. O bé un home trans compra la masculinitat sencera o bé no li donem certificat d’autenticitat, ens està dient aquesta societat que encara no ha obert les portes de bat a bat a les persones trans, entre altes coses per falta d’una digna llei Trans.
Exactament la mateixa visió limitadora és la que exhibeixen aquells i aquelles que aplaudeixen una cosa tan cretina com que els papers trans al cinema els facin només actors i actrius trans. Per no agitar els ànims, l’actriu Halle Berry ha renunciat a interpretar una persona transgènere al cinema amb aquestes paraules: “Com a dona cisgènere, ara entenc que no hauria de tenir l’oportunitat d’explicar les seves pròpies històries”. Una barbaritat que invalidaria tota la ficció, que és això, ficció. ¿No pot fer de Hamlet Blanca Portillo perquè no té entre les cames el que ha de tenir? I Mercè Managuerra, no pot fer de Shylock?
Ara que començàvem a posar-nos les piles i a entendre que el gènere no és la característica principal de les persones, va i retrocedim. I de la mateixa manera que en defensa del Black Lives Matter es tiren a terra estàtues que mereixen seguir dretes o en defensa del Me Too es confon la vida de Polanski amb la seva obra cinematogràfica, va i el moviment queer es fot un tret al peu reivindicant que les persones trans segueixin en el gueto en què sempre han estat.
Com a persona que creu que el gènere importa ben poc en general, però que sí que importa quan és trepitjat i assetjat –vegeu les dones i les persones trans–, entenc perfectament que després d’una llarga invisibilització en la cultura –cinema inclòs– el col·lectiu trans exigeixi com a mínim els papers que més se’ls apropen. Però fer-ho és essencialista i perillós, i s’hauria de repensar.
A la lluita queer li correspon voler que les persones trans facin igual de protagonista de Pretty woman que de Napoleó Bonaparte. Demanar menys és fer-li el joc al patriarcat, que s’està arrepapant en la nova realitat –la del Me Too, la del Black Lives Matter– mentre ens ofereix les engrunes que menys el fan trontollar. Desconfia sempre si el teu enemic vol el mateix que tu.
