Dones amb cultura, cultura sense dones
Escriptora i directora de l'Observatori Cultural de GènerePermetin-me que manllevi per a aquest article el títol d’una xerrada que l’altre dia vaig fer a Vallromanes, convidada per les dones de l’Associació La Brúixola, que fa vint anys que organitzen activitats i es reuneixen per compartir experiències. Resumint la meva intervenció, els vaig dir que en un temps en què les dones tenim més cultura que mai (més educació i més possibilitats d’accedir als productes culturals), resulta que les nostres aportacions valen menys que les dels homes, i no se’ns dona espai.
Justament el 8 de març vam presentar a les portes del Macba La Capsa de Pandora Catalunya, un grup que forma part d’un moviment que a nivell estatal aplega més de 3.000 dones i persones d’identitats de gènere no hegemòniques que lluiten contra l’assetjament sexual en el món de l’art i a favor de la visibilitat en la cultura. En el nostre manifest, entre altres coses, denunciem “les males pràctiques que tant institucions públiques com privades consenten”. El vam llegir a les portes del Macba perquè és un espai simbòlic per a l’art a Catalunya i perquè entre el 2011 i el 2015 va fer només un 18% d’exposicions individuals de dones (informe 2016 de l’Observatori Cultural de Gènere, fet amb la col·laboració de la MAV, l’Asociación de Mujeres en las Artes Visuales). Aquest és el retrat de la desigualtat cultural a casa nostra i aquesta ha estat també una de les reivindicacions del 8 de març: “Més dones, més cultura”.
En la línia de l’interrogant sobre què passarà a partir del 8 de març que tants mitjans han enunciat, vull deixar escrit que fa temps que des del feminisme denunciem que Barcelona -i per extensió Catalunya- té un problema important amb el repartiment dels mitjans públics i privats destinats a les creacions culturals. Estaran d’acord amb mi amb que seria desitjable que els diners permetessin crear des d’un equilibri de gènere, que al seu torn proporcionés una pluralitat en els continguts de la qual ara no disposem. La solució existeix, però no la tenim ni vostès ni jo.
El desllorigador de tot plegat el trobem a la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) i a l’Icub (Institut de Cultura de Barcelona). Són aquests òrgans els que clarament ens estan impedint gaudir d’una cultura compartida. Ens consta que en cap moment han tingut ni el més remot interès a bastir ponts de col·laboració amb els òrgans destinats a impulsar la feina de les dones, que són respectivament l’ICD (Institut Català de les Dones), pel que fa a la Generalitat, i la regidoria de Feminismes i LGTBI, pel que fa a l’Ajuntament de Barcelona. Més aviat s’han mostrat enormement reticents. Ara sembla que alguna cosa comença a canviar.
Si tot va bé, l’ICD posarà aviat en marxa un pla de sensibilització destinat als equipaments culturals, i així mateix el CoNCA -Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, que depèn també de la Generalitat- engega ara un estudi sobre les desigualtats de gènere en l’ocupació cultural a Catalunya. I fa uns dies es va presentar a l’Icub l’Estudi sobre la programació cultural 2016-2017 de l’Ajuntament de Barcelona des d’una perspectiva de gènere, on s’ha analitzat la programació de més d’un centenar de centres i que, com era d’esperar, ha confirmat la infrarepresentació femenina pel que fa a l’autoria, que de mitjana és d’un 28,5%.
Val la pena puntualitzar que aquest estudi no ha estat pas encarregat per l’Icub, com hauria sigut desitjable, sinó per la regidoria de Feminismes, que està fent una molt bona feina de transversalització de la mirada de gènere a l’Ajuntament, provant de fer que arribi a tots els departaments. Per això aquest estudi s’emmarca dins el Pla per la Justícia de Gènere (2016-2020) i inclou formació amb perspectiva de gènere per als tècnics i tècniques, programadors i programadores, de l’Icub.
Voldria creure en la bona predisposició dels actuals responsables de l’Icub -que ara té Joan Subirats al capdavant després de molts canvis que no han ajudat gens-, que entendran l’oportunitat que se’ls brinda de començar a fer les coses bé, que ja toca, tot i que algunes impressions me’n fan desconfiar. Ho sabem, la cultura és el bé més preuat del patriarcat, la cirereta del pastís que no es vol repartir. Als senyors que porten el timó de la cultura del país, tant des de l’àmbit públic com des del privat, i que no entenen que la cultura si no és compartida no és cultura sinó dictadura cultural, aprofito per comentar-los que qui no és part de la solució d’un problema és que forma part del problema.
