Cultura: no volem caritat sinó dignitat
L’altre dia, veient les concentracions que es van fer a les portes dels equipaments culturals de pobles i ciutats de Catalunya, on companys i companyes cridaven #LaCulturaÉsSegura en resposta a l’injustificat tancament -no hi ha contagis als actes culturals-, vaig pensar que quan era adolescent i vaig decidir la meva vocació no imaginava que arribaria a veure una indiferència tan gran de la classe política respecte a un bé tan preuat.
Vagi per endavant que el toc de queda i les limitacions de mobilitat ja em semblen un atemptat contra la vida (copiar les mesures d’una dictadura com la xinesa no és propi de democràcies avançades). Que allarguin el tancament d’hostaleria i cultura fins al dia 23 -i ja ho veurem- és també una mostra de la desconnexió dels polítics amb la realitat. Què és pensen, que això és Dinamarca i tenim tots i totes les necessitats cobertes?
En un país amb un 20% de la població en risc de pobresa, un 43,9% d’atur juvenil, un cruent panorama d’ERTOs sense cobrar, ajuts insuficients i milers i milers de persones sense cap prestació, va i ens regalen la cancel·lació d’estrenes i presentacions, abaixen els telons, suspenen bolos, precinten cinemes, anul·len concerts... I tot això sense cap xarxa de protecció: amb un pla de xoc deficitari i arbitrari. A l’horitzó només una certesa: que els que ens governen no saben la feina que costa tot el que fem perquè són capaços d’interrompre-la d’un dia a l'altre sense cap remordiment. Tampoc els importa precintar restaurants amb les neveres plenes, em diran. I tenen raó.
La nit abans d’aquesta darrera clatellada que va tenir lloc a finals d’octubre, al Teatre Lliure de Gràcia -on uns quants privilegiats vam poder veure la darrera producció de Carol López- el desconcert era gegantí. Per un moment vam tenir la sensació de ser els darrers consumidors de teatre en viu del segle XXI. Tot i complir amb tots els protocols sanitaris, el Procicat ens va sacrificar: va furgar en el cos cultural ja agonitzant i li va donar la darrera estocada. De pas, va tirar inexplicablement per terra els esforços que l’ICEC i les associacions del sector han fet durant els darrers mesos per evitar la desintegració del que ja s’aguantava pels pèls.
Que els nostres polítics creguin que ens poden fer hibernar sense conseqüències greus és inexplicable. A la primavera l’efecte sorpresa justificava la gestió erràtica, ara ja no. Podem perdonar que s’assassinés el Sant Jordi -un 10% de la facturació anual de les llibreries-, que es liquidessin els festivals musicals d’estiu... Però nou mesos després de l’anunci de la pandèmia queda confirmat que el que s’ha fet és llançar el nadó amb l’aigua bruta. Potser ja toca assumir que cal conviure amb la pandèmia sense tancar absolutament res, a mig gas si cal.
Toca recordar-los que aquest és un país on per tenir dret a escriure, pintar, fer circ, actuar, dirigir teatre o cinema, etc. has de regalar-li a l’Estat cada any un mínim de 4.000 euros -impostos al marge-, mentre al veí Portugal no hi ha quota d’autònoms i a Holanda es paguen 50 euros anuals. Jo ho faig religiosament, treballo jornades interminables i no tinc vacances pagades, per la qual cosa gairebé mai faig vacances. No ens poden demanar més sacrificis.
Si a la sortida del túnel volen que quedi alguna sala de concerts, alguna companyia teatral, alguna orquestra, algun professional de la literatura, obrin ja tot el que han tancat. Poden també començar per condonar les quotes d’autònoms i després posar-se a treballar en l’Estatut de l’Artista i en la tan necessària llei de mecenatge. No volem la caritat de prestacions de 400/700 euros mensuals que semblen les pensions de la vergonya amb què malviuen tants jubilats i jubilades, ni aquesta barbaritat d’ajut de 2.000 euros amb què ens han insultat aquesta setmana, que haurien d’anul·lar ja. Col·laborarem tant com calgui per minimitzar la pandèmia, però no ens deixarem aniquilar. Si els polítics no ens necessiten, el país sí.
