La precarietat dels MIR i la salut de tots

El camí per ser metge és llarg i costerut. Per seguir-lo cal vocació, autoexigència, entusiasme, moltes hores de treball i d’estudi, renúncies personals i una gran dosi de paciència. Per entrar a estudiar en una de les facultats de medicina a Catalunya la nota de tall és una de les més altes del sistema universitari i, per tant, l'estudiantat de batxillerat ja comença la competició per aconseguir una de les 1.054 places. Després de sis anys d’estudi, és complicat que les persones graduades en medicina puguin exercir la professió si no assoleixen un nou esglaó: aprovar l’examen MIR. Algunes opten per començar a preparar aquesta prova mentre estudien l'últim any del grau, ja que només hi ha una única convocatòria anual, que sol ser al febrer. És a dir, set mesos després de finalitzar el grau poden presentar-s'hi, la qual cosa significa que, de facto, després de set anys, si tot va bé, inicien un altre període de formació com a metge intern resident de quatre o cinc anys, segons l’especialitat. La dificultat no només és l’examen, sinó assolir la màxima nota per poder escollir l’especialitat que marcarà el seu futur professional.

Novament, la nota de tall és un element determinant en la cursa per ser metge especialista. La persona jove que aconsegueix una plaça de MIR a Catalunya, de les poc més de 1.400 places que s’ofereixen, hauria de treballar en un hospital (amb contracte), amb hores de formació i hores de laboratori, i al mateix temps assistir a cursos i congressos per complementar al màxim la seva formació. Però la realitat és ben diferent: els metges residents fan molta feina estructural i, actualment, han esdevingut indispensables per al funcionament d’un hospital. Les retallades en despesa sanitària, juntament amb l'infrafinançament català, han reduït el nombre de personal sanitari, i són els joves metges residents els que supleixen amb sous de becari i condicions abusives aquesta mancança per garantir el bon funcionament dels hospitals.

És una realitat que el model de finançament de règim comú penalitza Catalunya al rebre recursos per sota de la seva capacitat fiscal i situa la despesa pública sanitària per càpita en 1.432 euros, molt lluny dels 1.753 euros del País Basc, que gaudeix del concert econòmic. L’any 2018, segons les últimes xifres, la despesa pública sanitària a Catalunya va ser de 10.765 milions d’euros, dels quals en va dedicar un 35,1% a la remuneració de personal, i d’aquesta partida només un 2,6% a la docència MIR, és a dir, a retribuir els especialistes en formació (99 milions d’euros). La dotació global depèn d’un model que fa anys que està empobrint Catalunya, però la retribució de les persones joves que són els futurs metges és una decisió del govern català.

No ens podem permetre que les professions que formen part d’un dels pilars que considerem més importants del nostre estat del benestar precaritzin les nostres persones joves. Fan més hores i guàrdies de les que la llei estableix, la qual cosa minva les hores de formació i posa en risc el seu treball pel desgast físic i psicològic que pateixen. Un resident de primer any cobra 1.015 euros nets, i un de cinquè, després de 12 anys de mitjana de formació, 1.294 euros nets, xifres que poden augmentar si acumulen guàrdies. Amb la crisi sanitària del covid-19 la situació s’ha agreujat. Fan més hores als hospitals no computables com a guàrdies, tenen més responsabilitat i menys temps de formació. Cobren mentre són residents, però quan s’acaba aquest període, alguns amb 30 anys o més, s’enfronten amb la crua realitat laboral. Primer entren en una borsa de treball i amb sort comencen a fer substitucions, és a dir, abans no obtenen una plaça fixa en el sistema públic de salut tenen condicions precàries amb contractes temporals. I un cop tenen una plaça fixa, les condicions salarials són pitjors que en molts altres països europeus del nostre entorn. Per aquest motiu, emigrar és una decisió que han pres molts metges. Dos mesos abans de declarar-se la pandèmia pel covid-19, el Consell General de Col·legis Oficials de Metges alertava que, durant l’any 2019, i respecte a l’any anterior, s’havien demanat un 18,7% més de certificats d’idoneïtat per treballar en un altre país.

Atendre les demandes dels metges residents és imprescindible i urgent. Com a societat catalana no podem permetre les precàries condicions laborals, retributives i formatives que avui pateixen si volem mantenir una sanitat pública de qualitat. Necessitem que el nostre talent jove no marxi a altres països cercant millors oportunitats. Ens hi va la salut de tothom.