La precarietat laboral s’ha instal·lat en el sistema de recerca

Professora d'economia de la Universitat de LleidaLa política d’austeritat aplicada com a resposta a la crisi econòmica ha afectat de manera profunda el sistema de recerca –universitats i centres de recerca–, tot i el manteniment i la millora en la posició dels rànquings internacionals més rellevants. Podríem afirmar que la situació del capital humà universitari està al límit: una plantilla envellida –fruit de la no reposició del professorat i del personal d’administració i serveis que s’ha anat jubilant aquests darrers anys– i unes persones joves amb poquíssimes opcions d’incorporar-se al sistema. Sense perdre de vista que moltes persones joves amb talent, que estaven en condicions d’incorporar-s’hi, s'han buscat el futur en altres països.

El model d’ocupació precari també s’ha instal·lat a la universitat: temporalitat, parcialitat i salaris baixos. I, ara mateix, sense cap estratègia per superar-ho.

Són moltes les dificultats que les persones joves es troben en el llarg camí que han de recórrer per incorporar-se com a investigadors a les universitats o als centres de recerca. Pel cap baix, al final d'aquesta cursa hi arriben amb 40 anys.

D’entrada, si una persona jove vol iniciar la seva carrera investigadora ha de superar 300 crèdits ECTS d’estudis universitaris oficials, dels quals com a mínim 60 han de ser de nivell de màster (amb un cost públic de 2.700 euros de mitjana). A continuació, s’ha de matricular en un programa de doctorat (aproximadament 500 euros) i, si té sort, es pot incorporar a algun dels grups de recerca que desenvolupen un projecte de recerca finançat (grups reconeguts de les universitats del sistema universitari, dels centres de recerca i de les fundacions hospitalàries), amb un contracte d’investigador en formació (per obra i servei) de durada màxima de tres anys i amb un salari brut anual d’uns 12.600 euros.

Mentre dura el contracte predoctoral, se’ls recomana impartir docència, amb l’objectiu de fer-se un currículum que més endavant se’ls requerirà per accedir a altres tipus de contractes del sistema català de ciència i tecnologia. Actualment, aquesta és una via de la qual les universitats se serveixen per reduir la contractació de professorat permanent.

Si no pot accedir a aquest contracte, i continua treballant en la seva tesi, no pot desenvolupar cap activitat docent. La diferència de les dues situacions és clara: en el primer supòsit, la persona jove investigadora és considerada personal docent investigador en formació i pot accedir a determinats ajuts dirigits a la seva formació investigadora (viatges, assistència a congressos...); en el segon, la seva formació depèn d’altres borses d’ajuts que no estan al mateix nivell.

Un cop finalitzada la beca predoctoral, suposant que la persona jove hagi llegit la tesi doctoral, es pot trobar en terra de ningú, deixa de poder impartir docència. A menys que pugui aconseguir un contracte d’associat, que no només fa docència i que només li reconeixen les hores lectives (cobrarà en el millor dels casos uns 500 euros al mes, i serà, en molts casos, l'únic contracte al qual podrà accedir), o bé un contracte de personal investigador postdoctoral, de nou, en grups o centres de recerca, amb una durada d’entre dos i cinc anys.

A Catalunya poden accedir al programa Beatriu de Pinós, de dos anys de durada, però és necessari que acreditin, com a mínim, 2 anys d'experiència postdoctoral fora de l'estat espanyol. A Espanya existeixen altres convocatòries postdoctorals: la convocatòria Ramón y Cajal (amb una durada de 5 anys i un salari d’uns 40.000 euros bruts anuals), la convocatòria Juan de la Cierva - formación (amb una durada de 2 anys i un salari aproximat d’uns 25.000 euros bruts anuals) i la convocatòria Juan de la Cierva - incorporación (2 anys, també uns 25.000 euros bruts anuals de mitjana). Una part important dels requisits necessaris per accedir a aquests contractes és la producció científica: en concret, haver publicat en revistes indexades del primer quartil (de màxim prestigi internacional) i docència acreditada.

En definitiva, la gran diversitat de contractes predoctorals i postdoctorals segons la font finançadora impossibilita que les persones joves puguin organitzar-se.

A partir d’aquí, la carrera acadèmica s’inicia amb la figura del professor lector (a Catalunya) o professor ajudant, una figura contractual de durada màxima de 5 anys i que obre la porta a figures permanents, com el professor titular (o agregat a Catalunya) i catedràtic. Per accedir a aquestes places cal estar acreditat per les agències de qualitat AQU o ANECA i els requisits, cada cop més estrictes, són experiència investigadora (publicacions, participació en projectes, contribució en congressos, direcció d’activitats de recerca, transferència de tecnologia), docència (trajectòria docent, innovació docent) i formació acadèmica (predoctoral, doctoral i postdoctoral).

Ras i curt, la cursa per aconseguir una plaça d’investigador i docent permanent és llarga i està plagada d’obstacles, i només la finalitzen un nombre reduït d'aspirants. Avui només un 43% dels professors del sistema universitari públic català és permanent. No posar remei a aquesta situació podria suposar perdre molts dels avenços aconseguits. No caiguem en cofoismes davant de determinades xifres.

Ara bé, cal posar en valor els esforços que molts investigadors del sistema estan fent per aconseguir projectes, per fer avançar la ciència i la tecnologia i per formar nous investigadors. I posar en valor la voluntat, l’esforç, el treball i la humanitat de les persones joves investigadores, malgrat el camí que han de recórrer. No dilapidem aquest capital humà.