El mateix dia que va morir el director de cinema David Lynch, el 15 de gener, vaig rebre una nota de condol gens irònica d'un estudiant. Suposo que quan vam analitzar la pel·lícula Carretera perduda (1997) poc abans de Nadal la meva admiració per Lynch i la seva obra va quedar clara (no cal ser una vídua desconsolada per merèixer un "t'acompanyo en el sentiment"). La mort de Lynch coincideix amb la resurrecció institucional de Donald Trump. Lynch va morir amb 78 anys, l'edat que té Trump ara. Tots dos van néixer als Estats Units el 1946: Lynch al gener i Trump al juny. Els seus orígens no són el Regne Unit o Irlanda, sinó la Finlàndia de parla sueca en el cas de Lynch, i Alemanya, concretament Renània, en el de Trump. Més enllà d'això, tot són diferències. Lynch va néixer a l'Amèrica profunda, a Montana, en el si d'una família de classe mitjana, mentre que Trump és un novaiorquès fill de pare milionari. Etcètera. En aquest article m'agradaria fer alguns apunts sobre la seva relació amb Europa, que resulta antagònica.
De ben jove, abans de fer cap pel·lícula, Lynch i el seu amic Jack Fisk van venir a Europa amb la intenció d'estudiar amb el pintor austríac Oskar Kokoschka, que ni tan sols els va rebre. El que havia de ser una llarga estada es transformà en un estrany viatge d'un parell de setmanes. No es va traumatitzar, però: les seves influències literàries, pictòriques i cinematogràfiques van continuar sent genuïnament europees. La seva primera pel·lícula, Eraserhead (1977), que de fet conté tots els elements que exploraria posteriorment, té moltíssim a veure amb el dadaisme i el surrealisme i poc o gens amb John Ford, per entendre'ns. Aquesta obra minoritària, difícil i obscura, per cert, va ser considerada per Stanley Kubrick com una de les millors de la història del cinema. És només un exemple de la devoció que se li té a Europa, on va obtenir la majoria dels seus premis més importants i és un referent indiscutible (l'any 2019, per corregir-ho una mica, Hollywood li va concedir un Oscar honorífic). Parlem, doncs, d'un fructífer trajecte intel·lectual d'anada i tornada que ha donat resultats importants.
El lligam de Trump amb Europa no té res a veure amb el de Lynch, en cap sentit. De fet, és l'altra cara de la moneda. El president nord-americà percep el Vell Continent com un element que és alhora molest i residual en el si del nou ordre planetari que ell mateix ha impulsat. En alguns casos concrets, el menyspreu és purament anecdòtic, tot i que també significatiu: quan ve per aquests rodals, prefereix que li portin una hamburguesa, unes patates i una coca-cola abans que tastar un menjar que considera massa sofisticat. En altres casos, però, el menyspreu no té res d'anecdòtic i es transforma en un greuge de grans proporcions: és el cas de la seva dèria per l'illa de Groenlàndia, sota sobirania danesa però quasi independent de facto. A banda de formar part de la Unió Europea, Dinamarca està adscrita a l'OTAN i no ha tingut mai cap actitud hostil cap als Estats Units. Les amenaces de Trump, per tant, són absolutament improcedents. Val a dir, en tot cas, que el menyspreu és recíproc i també rotund. Tret de l'extrema dreta furibunda, que el considera un dels seus, l'opinió pública europea l'ha jutjat majoritàriament, ja des de 2016, com un personatge grotesc i vulgar, un indocumentat oportunista que es va crear un personatge en un reality show encara més grotesc i vulgar. De fet, la majoria de mitjans no el tracten exactament com un polític sinó més aviat com una extravagància derivada d'una errada del sistema, per dir-ho en llenguatge informàtic. A l'escriptor argentí Jorge Luis Borges se'l va criticar molt quan qualificà la democràcia com un "abús de l'estadística". En aquest cas, però, se li dona la raó.
Lynch i Trump representen dues maneres força diferents de ser nord-americans, però en qualsevol cas ho són. Els europeus que n'admiren un i en menyspreen l'altre, també són igualment europeus. Aquesta constatació és més important del que sembla a l'hora de repetir errades perceptives com les de 2016, quan aquí es donava per fet que Trump no podia guanyar. Doncs ja ho veuen. Si observem honestament l'evolució de la dreta populista els últims anys constatarem que els europeus als quals agraden les solucions polítiques primàries tipus Trump no coincideix gaire amb la dels amants de referents culturals complexos que van més enllà de l'entreteniment, tipus Lynch. Que a mi tot això no m'agradi, però, no em faculta a afirmar que no existeix, que no passa, o que és anecdòtic.
