Ara que els organitzadors i polítics ja han opinat sobre la Copa Amèrica, està bé que parlin els veïns.
A la plaça del Duc de Medinaceli de Barcelona, immortalitzada per Almodóvar en una seqüència de Todo sobre mi madre, les paneroles pugen per les façanes de les cases i s’esmunyen pels balcons on fan els nius. A la plaça del Duc de Medinaceli, amb palmeres i cacatues, de matinada les rates s’amaguen pels forats de les soques dels plàtans, on els nens del barri juguen de dia. A la mateixa plaça, on de nit es veu la lluna i les estrelles, els vagabunds col·locats pixen tranquil·lament al costat dels vàters públics, perquè no volen esbrinar com funcionen o no tenen esma per fer-ho. A la mateixa plaça, que fa olor de mar perquè hi és a tocar, el mateix vagabund –estranger que sap que aquí sempre fa bo i ningú li dirà res si dorm o pixa al mig del carrer– passa la mona espaterrat a ple sol ocupant tota la vorera mentre la gent ha de baixar a la calçada per esquivar-lo. A la mateixa plaça, una de les més boniques de la ciutat, els contenidors no donen l’abast a engolir les escombraries i, per molt bona voluntat dels responsables de la neteja, la porqueria s’escampa per terra, siguin plàstics, vidres trencats, papers o tota mena de residus orgànics. I tot es barreja amb l’aigua d’una font que és a tocar i que aprofiten els homeless per refrescar-se i rentar la roba quan cal. L’aigua s’estanca amb la porqueria i s’hi ajunten les paneroles, els coloms i les cacatues. I tots hi fan festa major. Davant d’aquest panorama, els veïns, com que no podem arribar al contenidor, llencem les bosses fent punteria i, si no encertem el forat, la bossa d’escombraries també va a terra. Durant tot l’any els turistes s’hi passegen, per aquesta plaça, i es miren l’espectacle estupefactes.
Tot això passa a uns cent metres d’on aquestes setmanes s’ha celebrat la Copa Amèrica. Vam passejar per la zona amb bona voluntat i vam escoltar els beneficis que se suposa que hem tingut. Vam intentar veure alguna regata, però només vam veure grans iots amb gent estrangera a dins que llescava pernil (segurament Ibèric) i bevia cava (o potser xampany) davant els nostres morros. Ostentació de la riquesa, com en un estand del Port Vell, on podies comprar cotxes de gamma alta. Recomanaven llogar una barca per 500 € i vam tornar cap a casa perquè era clar que, qui volgués seguir l’esdeveniment, el millor que podia fer era mirar-lo per televisió o a les grans pantalles del port.
Els que vivim a Ciutat Vella ens sentim estafats, com si tot plegat fos una presa de pèl que fa anys que dura. I esperàvem que després de la pandèmia, quan va baixar el nombre de visitants i es podia respirar, hi hauria una manera de regular aquest trànsit. Però l’avarícia va poder més. I així ens va. Aquí l'expressió màgica és “posicionar Barcelona”, com si això fos una lliga i a veure qui guanya, qui s’endú més turistes cap a casa. I sembla que estem guanyant. I probablement els que n’estan més contents viuen lluny de Ciutat Vella i no han de canviar de mercat perquè el seu –la Boqueria– és un infern de gent i ja no trobem les parades de sempre perquè s’han canviat per sucs i empanades embolicades amb un plàstic que se suposa que lluitem perquè desaparegui. I els lloguers pugen, les botigues de sempre pleguen i ens trobem més bars i botigues de souvenirs horteres. I tampoc podem passejar perquè les riuades de turistes ens ho impedeixen. Per això tremolem cada vegada que anuncien un gran esdeveniment, perquè qui es menja les riuades de turistes som, bàsicament, els veïns de Ciutat Vella. Si les expectatives eren que la gent tingués més interès pels esports nàutics, dubto que ho hagin aconseguit. Si l’objectiu era “posicionar Barcelona”, probablement ho han aconseguit, però els veïns no podem resistir més. És interessant la resposta que va donar una senyora de Nova Zelanda quan li van preguntar per TV3 si no preferia la Copa al seu país. I va respondre: “No, els diners ens fan falta per a l’educació i la sanitat, millor que es quedi a Barcelona i ja vindrem de visita, que s’hi està molt bé”. Sense comentaris.
Això és –o era– una ciutat que vol viure tranquil·la, amb gent que transita i compra normalment pels carrers sense que ningú se li pixi a l’entrada de casa. Barcelona és prou bonica per si sola, no li fa falta una regata fantasma, ni una Fórmula 1 al passeig de Gràcia ni ampliar l’aeroport perquè hi vingui tanta gent que n'acabem fugint, com ja han fugit molts, i la ciutat acabi sent una mena de Venècia, una ciutat temàtica per a guiris.
