Orient Mitjà 2019: no ho donem tot per perdut

Després de passar per estadis polítics i emocionals intensos –de l’eufòria de les 'primaveres àrabs' al pessimisme determinista i a la perplexitat davant l’onada contrarevolucionària del Golf– l’opinió europea es pregunta avui si no val més la pena mirar cap una altra banda o donar l’Orient Mitjà per perdut. Però girar-li l’esquena no només té conseqüències a les nostres fronteres sinó que en tindrà a la nostra quotidianitat.

En un context global de radicalització, de polarització dels posicionaments, els discursos i les accions en l’àmbit polític, no és estrany que els “homes forts” del Sud, els líders més o menys autoritaris, hagin trobat referents i aliats en alguns dels lideratges polítics d’Occident. I així, fruit d’aquest joc d’amistats perilloses, els marges de tolerància respecte a la repressió s’eixamplen inexorablement. El cas Khashoggi, tot i l’escàndol mediàtic, no ha estat suficient per interpel·lar ciutadania i governs sobre el clima d’ofegament de la dissidència que travessa la regió, i especialment països com Egipte, Turquia i, evidentment, les monarquies conservadores del Golf. I no només han estat periodistes. Activistes, acadèmics, artistes i estudiants han acabat a la presó o han mort durant el 2018.

La seguretat ha estat la coartada perfecta per encongir les llibertats fonamentals de tot aquell que és vist com una amenaça a l’statu quo. Però ara mateix, el que preocupa és seguretat, fronteres i migracions. I en aquesta equació, el Nord compra una estabilitat fictícia i una tranquil·litat temporal, perquè el focus en la seguretat i en l’estabilitat a expenses de les llibertats és un pedaç temporal al problema, un miratge que dura el mandat polític i que, si ens atenim a la història, acabarà per retornar magnificat com un bumerang.

Mentrestant, a l'Orient Mitjà es perpetuen i s’encreuen els conflictes existents. La dificultat de desenteranyinar tensions històriques, conflictes vells i nous va en augment. Conflictes de naturalesa interna s’han amplificat amb la intervenció d’actors regionals i internacionals, i han convertit Síria, el Líban, el Iemen o l'Iraq en territoris de conflictes “per interposició”. Escenaris on tothom es fa la guerra i intenta maximitzar els seus interessos i la seva posició respecte a la resta de múltiples actors, no només estatals –l'Aràbia Saudita, l'Iran, Israel, els Estats Units, Rússia, Turquia, Egipte, etc.– sinó també no estatals –grups ètnics, tribals, grups armats.

Com a exemple, la decisió sobtada dels EUA de retirar-se de Síria. Veurem quines conseqüències tindrà per als kurds, o per als grups armats de tot signe presents al territori, o per a la ingent intervenció militar israeliana contra interessos iranians en sòl sirià... Si sabíem que allà les intervencions militars acaben malament, les intervencions a batzegades poden tenir conseqüències imprevisibles, que ja sabem qui les patirà.

A l’hora de buscar solucions, no ajudarà ni fugir d’estudi, ni la miopia històrica ni l’intent reduccionista de compartimentar les crisis. Els conflictes, el sectarisme imperant, l’autoritarisme creixent, la força imparable i la connivència occidental de què gaudeixen els actors regionals de la contrarevolució, l’intervencionisme a batzegades... tot plegat dibuixa un 2019 molt complicat.

On és, doncs, la resposta? En la gent. Els ciutadans europeus poden transmetre als seus responsables polítics que ara toca ser-hi presents de manera constructiva, no en termes físics de reconstrucció i, per tant, de pagador, sinó en termes de constructor de ponts i de diàleg, en termes de mediador honest, i no de mercader de favors. Posar ordre en aquest veïnatge convuls no resultarà fàcil. Tampoc no esperem que Europa esdevingui la Marie Kondo d’Orient Mitjà. Però sí que li convindria aplicar algunes de les màximes de “l’endreçadora” més mediàtica: abordar els conflictes regionals com un tot i fer-ho amb l’honestedat de pensar què és veritablement el que aporta felicitat a les persones, i en aquelles caixetes petites començar a gestar petites solucions.

En definitiva, Europa pot col·laborar amb aquells que malden per obrir-se pas, per aconseguir canvis, per transformar les seves societats en espais més justos i lliures. Amb tant de soroll gairebé no se’ls sent, però hi són. Escriuen, canten, pinten, es reuneixen i organitzen accions, s’oposen a les restriccions, fan periodisme de veritat, defenen els seus principis, s’hi deixen la pell. I nosaltres, on som?