L’urbanisme del projecte urbà de Barcelona s’ha quedat nu

El rei està nu, i ningú s’atreveix a dir-ho. El període de 40 anys de Transició s’esmicola. La corrupció, la privatització dels serveis, la manca de defensa dels drets fonamentals s’han assentat. Ens hem empobrit tots plegats. Sous miserables i les noves generacions ben formades emigren a l’exterior. La societat ha de buscar nous paradigmes perquè el sistema actual ja no dóna més de si.

Si hem arribat fins aquí és perquè en algun moment hem pres camins equivocats en tots els estaments de la societat. La reacció de la societat i dels diferents gremis ha estat dir: nosaltres no hem estat. Això és cosa dels corruptes i de la política. Però tots hi érem, sense dir res.

El gremi d’urbanistes, com un de tants col·lectius, també es declara buit de culpes. Un exemple d’això és la recent carta adreçada a la nova alcaldessa i signada per una gran quantitat d’urbanistes vinculats a l’administració de Barcelona dels darrers anys. Sota la defensa dels tècnics de l’Ajuntament encausats i exculpats hi ha un manifest de defensa de la pràctica urbanística dels darrers anys. Si no és per aquesta lògica no s’acaba d’entendre una certa manca d’autocrítica. De fet, ara el gremi d’urbanisme no vol ser qui pagui com a boc expiatori uns errors de tota una societat malalta.

No es tracta del dubte sobre enriquiments personals de tècnics urbanistes. Aquest no és el cas. Però aquest sector és especialment sensible: certs tècnics d’urbanisme, de l’obra pública, de la construcció, de l’especulació immobiliària han estat claus en els casos mes rellevants de corrupció. Quan es va destapar el cas Palau, amb el senyor Millet al capdavant, es va fer evident la insuportable corrupció de l’oasi català. Però ens l’hem amagat altre cop. Sembla que aquí no ha passat res.

Si bé es normal que un gremi defensi els seus membres, sobta, com a mínim, la manca d’autocrítica en un cas com el del Palau de la Música, que afecta tota la ciutadania, i especialment la urbanística. Aquest cas és rellevant perquè és la caricatura de tots aquells defectes que ens ha portat un urbanisme postolímpic. Especialment en el cas d’un urbanisme especulador al servei del sector privat en detriment del sector públic i del dret a la ciutat. Certs sectors es volen escudar en els anys de glòria de l’urbanisme del projecte urbà de la dècada dels vuitanta.

L’escrit de resposta dels veïns remarca que, malgrat que la jurisprudència no hagi trobat faltes urbanístiques punibles, sí que hi ha hagut deixadesa en la preservació del bé comú. L’argument per obviar aquesta crítica és l’orgull d’un urbanisme d’èxit: l’urbanisme dels primers anys de la Transició, dels Jocs Olímpics, que després hem venut arreu del món. Però més enllà dels Jocs Olímpics, l’operació de Diagonal Mar, i més tard el Fòrum 2004, són només alguns dels exemples d’un camí de decadència urbanística. Avui patim l’especulació hotelera a Barcelona, un centre històric convertit en un parc temàtic, un Eurovegas esperpèntic que gairebé qualla i que hem derivat en el cas BCN World que s’ha acabat imposant. Són exemples d’aquesta deriva urbanística. Tot això va en la línia de continuar: el negoci hoteler no es qüestiona especialment des d’una lectura urbanística quan és el principal causant de l’augment dels lloguers dels habitatges que fa cada cop més difícil viure amb qualitat de vida en aquesta ciutat. Som incapaços de produir dinàmiques urbanístiques que acullin economia innovadora i de valor afegit, que és la que ens pot generar llocs de treball de qualitat, que obviïn la necessitat de viure del turisme. Els testaferros dels fons especulatius ens volen fer creure que no hi ha més solució que ser el Miami turístic de la Mediterrània. Això sí, amb uns projectes urbans de qualitat formal, però buits de contingut.

Les actuacions dels tècnics urbanístics del cas Palau no eren reprovables legalment, però posen en evidència que l’urbanisme de Barcelona ha perdut el nord. Una crisi associada al fet que s’ha relacionat amb les males pràctiques de la vella política. Cal un canvi deontològic que ha d’anar relacionat amb la construcció d’unes polítiques urbanes renovades al servei del bé comú i que no deixin l’urbanisme en un mer instrument procedimental. Un bon referent és L’establishment d’Owen Jones, una obra de lectura imprescindible per entendre què vol dir una nova política democràtica. S’hi posa en evidència els nivells de corrupció dels laboristes de Tony Blair per interessos particulars, fins al punt de donar suport a una guerra inacceptable. Se’ns apareix amb evidència un paral·lel d’aquesta obra en el cas de l’urbanisme. Hem d’abandonar un procés degradant de privatització del centre de la ciutat que el convertirà en un parc temàtic. No s’hi val a dir que el procediment urbanístic era correcte. Podem afirmar amb tota contundència que l’urbanisme de Barcelona avui està nu.