L’últim, que apagui el llum
Leganés, Barça, Celta, Vila-real i València. Aquests són els cinc noms de l’esperança. Així de trist. Els cinc rivals que li queden al Deportivo. Confio en les presses de Valverde per guanyar un títol i en la rivalitat amb el Celta per no haver d’arribar a les dues últimes jornades amb l’aigua al coll.
Em sé els cinc partits que li queden al Dépor com la llista de preposicions en castellà. Per recordar els de l’Espanyol hauria de consultar l’agenda. Sé que diumenge juguem al camp del Girona un partit que fa molta mandra tot i la voluntat d’alguns de convertir-lo en un derbi de màxima intensitat.
Els pericos tenim la sensació d’haver tocat fons. L’arrogància impotent de Quique ens enerva. La incapacitat del club per fer-lo fora ens és incomprensible. El silenci institucional és eixordador. Que la veu del club per donar-nos esperances sigui la de Jordi Lardín ens fa recordar l’acudit de l’Eugenio (“ ¿que hay alguien más? ”)
Quique marxarà del club. Ni puc ni vull imaginar-me una altra cosa. Segurament amb les butxaques plenes (és el quart entrenador més ben pagat de Primera i voldrà cobrar l’any que li queda). Però amb la seva marxa no haurem resolt res. Seguirem sense lideratge ni full de ruta. Ningú que pugui contestar amb intel·ligència i sentiment qui som i on anem. Mentrestant, els socis i aficionats, pocs i mal avinguts. Alguns, aprofitant la crisi d’identitat per donar-n’hi una de grande y libre. Molts altres, desertant. Amb amenaces absurdes -tot i que legítimes- de no renovar el carnet. Creient-se que el club és una empresa i nosaltres els clients. Per tant, fent allò que fan els clients per mostrar el seu descontentament: deixar de consumir. Però quan jo deixo d’anar a un restaurant pel seu mal tracte o pel menjar infecte, miro d’oblidar-lo, no em preocupa si ha d’acabar tancant. Fins i tot penso que és el millor que pot passar. Però l’Espanyol, malgrat el que diguin els títols de les accions, és i serà sempre nostre. Abandonar-lo és un autocàstig, és com el nen que s’enfada amb els pares i els diu que no anirà al Tibidabo.
Sense nosaltres, l’Espanyol no és. Però nosaltres no tenim cap capacitat per incidir en el seu rumb. I si en tenim, és per fer-lo anar a pitjor tot abandonant-lo. Per això, ara més que mai, cal el nostre compromís. Crític, trist, desesperançat. Però sense desercions. L’últim apagarà el llum. I jo, com molts, com la majoria, estic disposat a ser l’últim. Per tant, el llum seguirà encès.