L'últim gran tracte
"La gent d'ara coneix totes les marques de cotxes que hi ha, però si els poses una mula al davant no saben ni d'on ha sortit, ni per a què serveix, ni tampoc la utilitat que han tingut aquests animals durant tant i tant temps a les cases pageses del nostre país". Aquestes paraules me les va deixar anar fa uns anys el Llorenç Cortina, desaparegut recentment. El Llorenç, fill de la Pobla de Segur, va ser un dels tractants de bestiar més coneguts de la zona pirinenca. Amb aquest lament volia fer evident el seu disgust per les conseqüències de l'arribada, ara fa mig segle, d'una modernitat que, de retruc, va buidar els pobles de muntanya, va tallar de soca-rel les formes de vida tradicionals i va capgirar de cap a cap el sistema de relacions que li havia tocat viure fins llavors.
La importància de les mules. Certament, abans de l'arribada de la maquinària al camp català, les força més poblades zones rurals del país tenien en les mules un dels pilars fonamentals de la seva feina quotidiana, ja fos llaurant, transportant fusta des dels boscos o bé estirant els carros dels traginers. I al centre de tota una organització ancestral hi havia els tractants de bestiar, que, com el Llorenç Cortina, posaven en marxa un intens cerimonial per comprar i vendre aquests animals per les nombroses fires que hi havia al llarg de la geografia catalana: Verdú, Organyà, Puigcerdà i, sobretot, Salàs de Pallars. No era gens difícil distingir els tractants, ja que tots acostumaven a vestir, si fa no fa, igual: brusa negra al cos, gorra a la testa, Toscano als llavis i l'imprescindible bastó de quinquillanya a les mans per poder examinar les parts més sensibles dels animals sense por de rebre una coça.
Una crisi de model. El tracte va entrar en una crisi irreversible cap al 1960, quan als camps de l'Estat hi van començar a arribar uns tractors que la majoria dels països europeus ja feia anys que coneixien. Amb ells, els animals van ser ràpidament arraconats, les ancestrals fires de bestiar van deixar de tenir cap mena sentit i els tractants van veure's obligats a canviar sobtadament d'ofici. Però malgrat aquest cataclisme, les circumstàncies encara van permetre al Llorenç Cortina ser protagonista del que ell anomenava l'últim gran tracte , una epopeia desconeguda que dibuixa perfectament el final d'una època irrepetible.
Animals cap a l'Índia. Anem als fets: l'estiu de l'any 1961, dos comerciants italians van sondejar diversos tractants de cara a fer realitat una ambiciosa operació per portar milers de mules de la península Ibèrica cap a l'Índia. El client eren les forces armades d'aquest país asiàtic, que volia reforçar-se amb els animals de càrrega davant de les permanents crisis que vivia amb els seus veïns del Pakistan. El Llorenç Cortina va ser l'encarregat de cercar les mules per la zona de Catalunya i l'Aragó. Durant tres anys s'hi va dedicar en cos i ànima: va visitar les ja agonitzants fires de bestiar de la seva àrea i va viatjar amb la butxaca plena de bitllets cap a les masies més amagades per adquirir uns animals que anaven perdent a la velocitat de la llum la seva antiga utilitat.
El llarg viatge. Les mules que els tractants van comprar es van anar concentrant en espais habilitats de Balaguer, Barbastre, Tudela i Alcalá de Henares. Allà eren ferrades i xollades abans de ser transportades en camions o en tren fins al port de Barcelona. Els militars indis, llavors, les embarcaven en un vaixell que, després d'aturar-se a Messina per fer tota la paperassa pertinent, es dirigia cap al destí final: Bombai. En total van ser més de deu mil els animals que van fer aquest llarg viatge, mil cent vint-i-vuit dels quals comprats pel Llorenç Cortina per terres catalanes i aragoneses. Aquest va ser el darrer batec d'un ofici sentenciat a la pena capital. Un ofici en què, també segons explicava el tractant de la Pobla de Segur, "la paraula valia més que mil signatures davant del notari". Això, com ara!
