Lula s'està saltant el guió

Amb Jair Bolsonaro el Brasil era un pària internacional. Les paraules no són meves, sinó de l’exministre d’Afers Exteriors: es veu que això de “ser un pària és bo”. No trobo a faltar aquesta gent.

Quan, al gener, Luiz Inácio Lula da Silva va prendre possessió del càrrec després de derrotar Bolsonaro, molts esperaven que reconduiria el Brasil cap a la normalització internacional. Els primers senyals van ser bons: al novembre, fins i tot abans d’assumir la presidència, Lula va assistir a la COP27 a Egipte i al febrer va fer una visita amistosa als Estats Units. Després, però, va començar a saltar-se el guió. Durant unes setmanes frenètiques ha fet passos per obrir converses de pau a Ucraïna, ha criticat la supremacia del dòlar nord-americà, ha viatjat a la Xina i ha rebut el ministre rus d’Afers Exteriors.

Molts a Occident s’han mostrat indignats, i un comentarista l’ha acusat de “donar suport polític a dèspotes antiamericans”. És un punt de vista temptador, sobretot tenint en compte que Lula afirma –com va fer a la Xina– que Rússia i Ucraïna tenen la mateixa responsabilitat en la guerra. Però, així i tot, no és veritat. En conjunt, els moviments de Lula no responen a un intent de boicotejar Occident, sinó a la voluntat de promoure els interessos nacionals del Brasil i al compromís de mitigar la pobresa i la fam al sud del planeta. En consonància amb el multilateralisme que ha caracteritzat la història del país i sensible a les seves necessitats, Lula està traçant el seu propi rumb.

La Xina és la gran potència. La visita de Lula a l’abril a Pequín, on es va reunir amb el president Xi Jinping enmig d’un gran rebombori mediàtic, ha tret de polleguera més d’un. Però, després dels viatges a l’Argentina i l’Uruguai, aquesta visita era sens dubte previsible. Al cap i a la fi, la Xina és el principal soci comercial del Brasil, amb la importació d’enormes quantitats de mineral de ferro, soja i cada cop més carn. Per la seva banda, el Brasil importa de la Xina tota mena de coses, des de pesticides i semiconductors fins a les brillants rampoines i gadgets que omplen els basars xinesos.

Amb els interessos econòmics ja n’hi hauria prou per explicar el viatge. Però el mateix Lula va deixar clar que la visita es devia a altres motius: “Tenim interessos polítics, i ens interessa construir una nova geopolítica per poder canviar la governança del món”. El comentari concorda amb una obsessió que ja tenia quan va ser president del 2003 al 2010: fer trontollar el domini occidental que es percep en institucions internacionals com l’Organització Mundial del Comerç i potenciar la representació a les Nacions Unides dels països en desenvolupament. La Xina és un aliat evident en aquest projecte.

L’itinerari de Lula ha demostrat la prioritat d’aquest objectiu. Abans de tot, el seu primer compromís va ser assistir a la presa de possessió de Dilma Rousseff –que el va succeir com a líder del Brasil el 2011– com a presidenta del Nou Banc de Desenvolupament, amb seu a Xangai. Conegut popularment com el “banc dels BRICS” –l’acrònim de les economies emergents: el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica–, aquesta institució aspira a fer de contrapès dels estats rics del nord del planeta. En el seu discurs, Lula va afirmar que aquest banc podria “alliberar els països emergents de la submissió a les institucions financeres tradicionals que pretenen governar-nos”, en una clara crítica al Fons Monetari Internacional.

I aquest és el cor de la qüestió. Per a molts dirigents dels països en desenvolupament, el sistema financer mundial –supervisat pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial i administrat amb dòlars nord-americans– serveix per esprémer els països més pobres, a qui lliga de peus i mans amb els programes d’amortització del deute i impedeix així la inversió en infraestructures i assistència social. A la cerimònia del Nou Banc de Desenvolupament, va explicar que “cada nit” es pregunta per què tots els països es veuen obligats a fer les seves transaccions comercials amb dòlars. Tot i que no sembla una recepta gaire bona per dormir bé, la pregunta en si és força raonable.

Molt més preocupant ha sigut el vistiplau que Lula, segons sembla, ha donat a la Xina. Una cosa és proclamar, com va fer després de visitar el centre de recerca de Huawei a Xangai, que “no tenim cap prejudici en la nostra relació amb els xinesos”. I una altra de molt diferent afirmar que Taiwan no és un estat independent, i no esmentar les violacions dels drets humans ni la vigilància exercida per l’estat. Aquest silenci demostra que l’estratègia de Lula, en general descrita com un retorn al “pragmatisme”, té un cost moral.

De tota manera, Lula també parteix d’una tradició brasilera en política exterior basada en els principis del multilateralisme, la no-intervenció i la solució pacífica de conflictes. Això és el que hi ha al darrere de la seva negativa a vendre armes a Ucraïna i de les gestions per convocar un “club de pau” format per països neutrals que facin de mediadors en les converses entre Ucraïna i Rússia.

No cal dir que seria desitjable un final just per a la brutal guerra d’Ucraïna, però Lula ha abordat el seu objectiu d’una manera estranya. Ha acusat els Estats Units d’“estimular la guerra” i la Unió Europea de no parlar de pau, i fins i tot ha arribat a dir que “van ser tots dos països els que van decidir entrar en guerra”, donant a entendre que Ucraïna també és culpable del conflicte. A principis d’abril va suggerir que Kíiv hauria d’entregar Crimea als russos per posar fi a la guerra.

Aquests comentaris no han passat desapercebuts. El ministre rus d’Afers Exteriors, en una gira per Amèrica Llatina que va incloure una controvertida visita al Brasil, va expressar-li el seu agraïment. D’altres, però, no es van mostrar tan contents. Un representant polític nord-americà va acusar Lula de “repetir com un lloro la propaganda russa i xinesa”, i un portaveu de la UE va reiterar que Rússia n’era l’única culpable. El portaveu del ministeri d’Afers Exteriors d’Ucraïna, tot i expressar-se amb diplomàcia, va deixar clara la seva tristesa.

Lula, escarmentat, de seguida va fer marxa enrere i va subratllar que el seu govern “condemna la violació de la integritat territorial d’Ucraïna”. Així i tot, continua defensant una “solució política negociada” a la guerra i ha reiterat la seva preocupació “per les conseqüències d’aquest conflicte a tot el món”. No hi ha cap motiu per pensar que és un hipòcrita. En nom de la seguretat alimentària, la pau i el desenvolupament sostenible –al Brasil i arreu del món–, Lula sembla disposat a perdre el favor dels amics demòcrates que té a Occident.

El Brasil ja no és un pària. És pragmàtic.