Tots els mites nacionals són fabulacions que una societat acaba fent seves a partir de la reiteració d’uns missatges que queden al marge del judici crític. Un dels mites nacionals catalans és l’estilització del Barça, la creença que és un club diferent dels altres, portador d’elevats valors i d’una relació sacralitzada amb el seu entorn, que comença amb la identificació del Barça amb Catalunya, principi i fi de l’esport català. El Barça no és un club qualsevol, cosa que equival a dir que és un club inefable.
I acaba de fitxar Luis Suárez. Un jugador d’indubtables qualitats tècniques i permanent cara de males puces que se suposa que expressa una voluntat d’anar a totes. Però Suárez té uns antecedents de comportament racista en el terreny de joc no precisament exemplars, i una pulsió mossegadora profunda que no ha pogut reprimir malgrat els disgustos que li ha costat. Racisme i mossegada no formen part de la panòplia de valors que s’atribueixen al “més que un club”. Què pretén la junta de Josep Maria Bartomeu? És tracta d’una revolució, d’una ruptura amb la cultura del club?
El cas Luis Suárez no és un fet aïllat. Hi ha antecedents en l’efímera junta Rosell i en la seva hereva continuista: la incorporació de Qatar a la samarreta; els embolics del fitxatge de Neymar, que han acabat als jutjats i amb el deteriorament de la imatge de la gestió del club; les irregularitats en la contractació de jugadors per al futbol base que han provocat una sanció de la FIFA, i un referèndum prou peculiar. Sembla que el fitxatge de Luis Suárez està avalat per Luis Enrique, el nou intel·lectual orgànic del barcelonisme. Si Guardiola va ser el filòsof del treball ben fet i de l’excel·lència, ¿hem d’entendre que el nou ideòleg vol introduir valors més vinculats a la fúria i al guanyar costi el que costi?
Potser la revolució Suárez només és el final d’una fantasia, és a dir, el reconeixement que el futbol és territori canalla i que cal assumir-ho amb totes les seves conseqüències. ¿Però qui s’escandalitzarà a partir d’ara quan el dit de Mourinho es fiqui en un altre ull o les dents de Suárez trobin un altre braç apetitós?