Aquests dies corren un documental i un llibre amb històries de dues persones que no tenen res a veure, excepte que estan unides per un mateix i dolorós accident biogràfic com és la mort d’un fill. Ho expliquen Luis Enrique a Movistar (No tenéis ni **** idea) i Francesc Torralba a No hi ha paraules (Ara Llibres).
La idea de la mort d’un fill provoca un vertigen tan gran que és un abisme en el qual no volem treure el cap ni com a hipòtesi de conversa, i per això ho despatxem amb un “no m’ho puc imaginar” o un encara més sincer “no m’ho vull ni imaginar”.
Les respostes de Luis Enrique i Francesc Torralba tenen la veritat de qui s’ha hagut d’enfrontar al fet i no a una hipòtesi i, per tant, mereixen ser sentides, llegides i meditades sense presses. L’entrenador del PSG diu que se sent afortunat d’haver tingut la seva filla durant nou anys i que està present espiritualment, i Torralba va dir a Albert Om: “Jo no m’he mort. Em recordo a mi mateix que estic viu i és un recordatori que hem de tenir tots molt present. Hi ha un munt de projectes per fer, gent per estimar, gent que ens necessita”.
Deia Joan Margarit que la ciència havia inventat el termòstat per a quan tenim fred, i es preguntava quina mena de preparació portem a la motxilla per a quan la vida ens deixa glaçats. Quina mena de preparació hi ha per a una mort abans d’hora? De Luis Enrique sabem que és un mena de roca psicològica i de Torralba que és filòsof i teòleg i, tot i així, segur que abans de poder expressar-se en públic han necessitat temps i moltes llàgrimes. I ara, passat un temps, són aquí tots dos, recordant-nos que hauríem de viure amb agraïment sense necessitat d’haver de passar per una tragèdia.
