L’UCE també ha de fer el seu procés
Enguany farà 25 anys que assisteixo a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, i és des d’aquesta perspectiva que m’he decidit a aportar la meva reflexió.
Ho faig modestament i sense menystenir el fet que la mera continuïtat d’aquesta cita ja és un valor en si mateix, un mèrit que cal reconèixer als seus mantenidors. Però rumiar en veu alta sobre aspectes a millorar i fer-ne una crítica constructiva em sembla un deure, com a alumne i com a ciutadà. En això hi reconec una dificultat associada al fet tan temporal de l’esdeveniment: una setmana dins d’un any fa que, tot just retornats casa seua, cadascú aviat giri full.
La Universitat Catalana d’Estiu que jo vaig conèixer a la primeria de la dècada dels 90 era una plataforma oberta de bat a bat, de debat, de creació i d’intercanvi. Hi assistien personatges -professors, alumnes i passavolants- de tot l’espectre ideològic i de tota la geografia imaginable de la catalanitat. Tot plegat, en un operatiu material més aviat de campanya i un ambient semillibertari que creava les condicions idònies per a la fluïdesa i la hiperbolació de les idees.
La universitat d’aquells anys venia d’una època més aviat grisa, els anys 80, però la generació que s’hi incorporava (simplificant-ho molt, la del rock català) encara ensumava l’alè dels 70 i els mites de tota mena al voltant de Prada. Al llarg de la seua existència, l’UCE ha fabricat militància i ha influït en una part dels quadres del teixit associatiu i polític. Ha estat un motor de progrés i de motivació que ha treballat pel país, en el vessant que fos, i que també ha fet xarxa, molta xarxa. Si es pogués quantificar, li correspondria un percentatge notable de la base material i humana que explica el moment polític actual.
Des de fa uns anys, però, l’UCE ha canviat. En part, ha canviat com ho han fet els temps, sí. La logística s’ha normalitzat i s’han allunyat les precarietats materials. I es dirà, amb raó, que en el terreny formatiu estival hi ha una gran oferta. I, fins i tot, que l’esperit espontani i transgressor dels joves dels anys 90 -aquell que encaixava més amb l’ànima primera de l’UCE- ha estat substituït per un tarannà més apàtic i tranquil. Però, agradi o no, el cert és que Prada ha estat incapaç de mantenir l’atractiu per als joves d’avui, de captar el frame dels nous temps, de mantenir-se a l’ull de l’huracà i, en particular, d’encalçar el procés des de la perspectiva que li escau: com a Universitat Catalana d’Estiu, com a fòrum d’idees, de plantejaments nous i d’enfocaments visionaris, com a àgora avançada.
Avui dia Prada manté una antena oberta al món de les altres nacions europees sense estat, saludable i profitosa. I fa també un esforç continuat per difondre aspectes bàsics de la historiografia catalana, o per anar introduint nous conceptes econòmics que resulten útils per obrir nous espais, entre molts altres aspectes. Però, malauradament, sembla que Prada ja no juga el paper de catalitzador interior.
I, tanmateix, a les portes de l’emancipació nacional del Principat, continua sent necessari un camp neutral per confrontar les múltiples visions del catalanisme, per reunir procedències tan diverses i els diferents contextos que allà, poc o molt, encara hi segueixen confluint. Aquesta conjuntura no es dóna enlloc més, i geogràficament no seria fàcil emplaçar i bastir una alternativa.
Per tant, en aquestes condicions, només l’UCE pot omplir el seu propi buit. Hi ha eines i hi ha talent suficient en l’entorn per retornar Prada a l’imaginari popular dels moviments de base, d’on ara mateix no fa part. Avui dia Prada no és un referent: està fora de la centralitat i cal que hi torni. Per ajustar-s’hi cal que es remasteritzi, cal reconnectar-la amb el futur, cal fer un procés. En paraules d’Ignasi Aragay, “Catalunya és una suma de processos”, i si no es vol estancar i esdevenir una trobada de nostàlgics, Prada ha de fer el seu. Encara hi ha la renda i el renom necessaris per fer-ho, i de ben segur que també les persones i les complicitats idònies per afegir-se a aquest repte. Motius? N’hi continuarà havent perquè, independentment de les eleccions catalanes del 27-S, la pàtria completa encara queda lluny.
