El mercat de Nadal
Cada cultura popular té les seves figures folklòriques, construccions simbòliques fruit de la seva particular cosmovisió. El caganer o el tió són representacions nostrades que provoquen, no falla, el riure astorat dels visitants. Altres personatges llegendaris admeten també una mirada satírica. Podríem dir que el Pare Nadal (Sant Nicolau o Santa Claus, segons la latitud) és un home de sort, amb un ascens fulgurant en el mercat de les il·lusions. Ben segur que part de la seva proverbial bonhomia rau en les condicions de la seva ocupació. Personifica un model d’activitat lloable: per l'eficiència en la gestió logística i de la cadena de subministrament; per la integritat, ja que malgrat el tràfec continu de sobres i regals no se li coneixen escàndols de corrupció, senyal d’una cultura ètica robusta i d’eficaços mecanismes de control intern; i pel compromís mediambiental, encarnat en l’emblemàtic trineu de tracció animal. Liderar una multinacional de llarga tradició en què la fraternitat és el principal valor corporatiu és, sens dubte, motiu d’orgull. Com ho és tenir una plantilla diversa, formada per elfs i rens, amb un justificat sentiment de pertinença. Els eventuals retrets –fomentar el consum frenètic o la globalització uniformadora– pot refutar-los amb solvència, emparat en la sagrada llei de l’oferta i la demanda.
Aventuro que si aquest homenot bonàs aterrés avui a la selva dels negocis de distribució se li congelaria el riure característic ("Ho, ho, ho!"). Amazon, per exemple, no es pot pas vantar d’una reputació irreprotxable. França va declarar-li la guerra el 2013 amb un posicionament rotund de la ministra de Cultura, conscient que la companyia acumula el 70% de la venda en línia de llibres en paper. El proteccionisme francès no va de xovinisme, sinó de defensa d’un PIB al qual la indústria cultural contribueix set vegades més que la de l’automòbil. Els arguments són de pes: promoure la qualitat de l’edició i la diversitat cultural enfront de la reducció al 'bestseller'; defensar la llibertat per damunt del monopoli, les llibreries versus les grans superfícies; o protegir els drets fonamentals del personal davant les pressions i els abusos. Si hi sumem la lluita contra la competència deslleial i l’elusió fiscal entendrem que enguany, en plena campanya nadalenca i amb els ‘armilles grogues’ en peu de guerra, la ministra de Treball, Muriel Pénicaud, se sumés a l’estratègia i demanés als francesos que no compressin les joguines al gegant de l’e-comerç. Ja fa temps que competidors i exempleats denuncien que Amazon no paga impostos al país on opera i clamen contra les estratègies irregulars de tarificació. Fixar preus baixos només als productes populars i de cost elevat actua com a esquer, i es modifica així que es consolida la posició dominant.
Goso dir que les pràctiques d’altres empreses de distribució associada a plataformes digitals, com ara les del menjar a domicili, també escandalitzarien “l’avi dels regals”. Els 'riders' –com es coneixen els joves repartidors que circulen en bicicleta pel nostre paisatge urbà, amb les motxilles quadrades a l’esquena– són treballadors precaritzats. Sota el parany de la flexibilitat laboral pateixen condicions abusives com a falsos autònoms. Fa poques setmanes va caure la primera condemna per aquest motiu contra Deliveroo. Per bé que el frau es dona també en altres professions –gairebé la meitat dels advocats joves en pateixen–, sembla inherent a aquest model de negoci. Baixem esglaons cap a una deshumanització que amara el tracte i el llenguatge, ja que “desconnectar” un repartidor vol dir prescindir dels seus serveis o despatxar-lo, dit sense embuts.
Rumiant com l’avenç tecnològic no s’ha traduït en treball de qualitat em ve al cap una extinta modalitat de l’ofici de repartir, en clau femenina i rural, que conec per les arrels familiars. Es tracta d’una curiositat etnogràfica circumscrita a la remota vall de la Vansa, un paratge feréstec de pinedes atapeïdes i matolls aromàtics. Les trementinaires eren venedores ambulants que fabricaven i duien la trementina i altres preparats, a base de pi i de plantes medicinals, a cases de pagès d’arreu de la geografia catalana. Feien el camí a peu, per parelles –una dona gran i una aprenenta jove– i s’allotjaven als masos en rutes prefixades, des de l’Alt Urgell fins a l’Alt Empordà, passant per diferents itineraris d’interior. “Anar pel món”, com en deien, era l’única alternativa al servei domèstic per a les dones de casa baixa en una economia de subsistència. No era una sortida fàcil, i sovint eren vistes com a pidolaires, en part per l’extracció humil, en part per la condició de rodamons. L’interès per l’activitat i el seu impacte en l'organització social ha dut la gent del país a reivindicar-ne la figura i a revestir-la d’una aura de màgia i misteri. El cert és que no eren ni perdulàries ni fetilleres, sinó que trampejaven la pobresa amb els components clàssics de la motivació emprenedora: necessitat i oportunitat. El model de negoci no va resistir la minva d’oferta i de demanda, amb l’èxode rural i l’accés a la farmàcia per a humans i bestiar. Es va extingir el 1982, data en què la darrera parella (excepcionalment, marit i muller) va fer el darrer viatge. En persisteix la memòria i l’esperit, tret del nomadisme, en la profusa activitat artesana de la comarca lligada a l’elaboració de producte naturals.
Sembla clar que l’adveniment del progrés industrial o tecnològic, tant és, no garanteix el progrés humà de manera espontània. Al clàssic 'Conte de Nadal' de Dickens el fantasma d’un antic soci fa conscient el senyor Scrooge dels efectes de la seva cobdícia. Potser avui ja hem vist prou fantasmes per reaccionar amb les eines que tenim, com a consumidors i com a ciutadans. Deu ser l’esperit del Nadal que em fa confiar en la força individual i col·lectiva al nostre abast. Digueu-me il·lusa per preferir, en tot cas, la ingenuïtat al cinisme.
Lourdes Parramon és advocada.