Desmemòria

Els records són volàtils; la memòria persistent. Hi ha una memòria que és atribut individual, indispensable per evocar, per comprendre, per aprendre. N’hi ha una altra de col·lectiva, que transcendeix l’individu per teixir històries compartides.

L’elucubració m’assalta durant l’enterrament del pare d’un amic. L’Andrés Corsino va ser un 'nen de Rússia', però mai no hi va arribar. Els seus pares el van embarcar en direcció a l’URSS amb els seus sis germans, formant part d’un contingent de criatures filles de combatents republicans. La intenció era salvar-los del foc creuat en el moment crític de l’ofensiva asturiana. Duia per equipatge una fogassa farcida de carn per a tots set germans. L'últim record que conserva de la mare és mentre pastava aquell pa. Mai va intuir la dissortada diàspora que esperava als seus fills, després que el vaixell on fugien fos obligat a virar. El “Chulo del Cantábrico” –malnom amb què era conegut el creuer 'Almirante Cervera', confiscat per les tropes franquistes– els va metrallar sense treva, malgrat dur hissada la bandera blanca. Van fer el trajecte sense trepitjar la coberta, íntegrament a la bodega. Separat dels seus germans, després d’uns mesos en un camp de refugiats a França, va anar a parar a l’orfenat de Sestelo, regentat per una congregació religiosa. Les condicions de l’internament, segons el seu relat, es movien entre la severitat i el maltractament. Al fred i les privacions quotidianes, les monges hi sumaven vexacions i càstigs espaordidors, amb ànim correccional. Un d’especialment macabre va ser tancar-lo tota la nit en una habitació fosca, il·luminada amb espelmes, vetllant un cadàver. El cos era d’un company seu, ofegat accidentalment en un dels molts intents de fugida, del qual el van fer responsable. Tenia 10 anys. No és estrany que, des que el van arrencar de la seva família, mai més somiés. Només tenia malsons. Tants anys després, amb una vida aparentment recomposta, el dolor seguia allà. Domesticat, somort, latent. Perquè, com deia García Lorca a 'Bodas de sangre', “tú crees que el tiempo cura y que las paredes tapan, y no es verdad, no es verdad”. Premonitori i clarivident per al poeta universal, que jau en una cuneta. Un de tants (114.000), en el segon país del món en persones desaparegudes, darrere la Cambodja de Pol Pot. La fossa comuna més gran d’Europa, una autèntica necròpolis clandestina. Desconec si, quan Corsino va arribar al poblet pirinenc on va passar els seus últims temps, va topar amb la creu gegantina en honor als caiguts “por Dios y por España”, que presidia la plaça. El consistori va traslladar-la a un racó, en un benintencionat exercici d’equidistància: la creu lloa ara “els desapareguts durant la Guerra Civil i els que desaparegueren a conseqüència de la guerra”.

La transició espanyola va optar per un model d’oblit incompatible amb la veritat, dolorosa i incòmoda, i amb la justícia. Aigües manses amb corrents subterranis. El temps és el principal escull perquè aflori, esquiva, en episodis antics. Els de Sestelo mereixen una investigació a fons, com la que va destapar el turment patit pels orfes de St. Joseph, a Vermont (EUA). Adés i ara, algunes indagacions topen amb resistències ideològiques, institucionals o corporatives. El president de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, Iñaki Rivera, ha hagut d’entomar una acció penal de CCOO per les seves declaracions sobre la tortura a les presons catalanes. Moltes accions per difamació o contra l’honor d’una persona o col·lectiu, dirigides contra qui alerta d’excessos o arbitrarietats, tenen com a rerefons una arrelada concepció de la denúncia com un afront. En el millor dels casos. No és insòlit el recurs als tribunals amb l’ànim d’atemorir i dissuadir. L’assetjament judicial opera llavors com un avís per a navegants, en termes de cultura popular. Les associacions de memòria històrica i les organitzacions pels drets humans són un dels blancs preferits. El comú denominador d’aquestes pràctiques de descrèdit és que es desvia l’atenció dels fets (veracitat) al denunciant (intencionalitat). És descoratjador quan els afectats són col·lectius vulnerables (menors, detinguts, refugiats), que han patit violències difícils de provar. En el cas de l’Església, el Papa ha demanat emfàticament que es prioritzi la comprensió a les víctimes davant de tot tipus de complicitat. Fruit d’aquest nou rumb s'han retirat denúncies com la interposada contra el periodista peruà Pedro Salinas per haver revelat abusos en una societat de vida apostòlica. Desenterrar cadàvers, en sentit literal i figurat, ha estat possible al nostre país gràcies a la tossuderia de les famílies, davant una versió oficial que reprimia o negligia la veritat en nom de l’estabilitat; que amb el pretext de la concòrdia s’ha resistit 40 anys a exhumar el dictador del Valle de los Caídos. 'Presente'. El culte a la mort és un dels símptomes de l’'ur-feixisme'; una etiqueta que Umberto Eco no dubta a assignar: “Treguin al feixisme l’imperialisme i obtindran Franco (o Salazar)”. En un temps en què l’amenaça adopta aparences innocents al nostre voltant, “de vegades amb vestit de civil”, la memòria és un antídot contra el que pot revenir. Com diu Guillermo Altares a 'Una lección olvidada', en la densa trama d’històries sobre les quals plana la temptació de l’oblit, s’hi barregen grans epopeies amb vides privades anònimes. Honora la del vell Corsino el recordatori del seu únic fill: “Adeu a un dels últims nens de la guerra [...]. Adeu a una generació lluitadora i rebel. Recordem-lo quan gaudim de les llibertats que ara tenim. Descansa lliure”. Rememora i desmenteix, sense voler, el cant del cigne del replicant Roy Batty, més humà que els humans, en l’escena final de 'Blade runner'; apte per a la glòria i la bellesa, per a la vilesa i la iniquitat: “He vist coses que mai creuríeu. [...] Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja”.