Les TIC i la transformació educativa

Després de 25 anys dedicada a la formació i la investigació sobre l'educació en línia (online o virtual), mai m'hauria imaginat arribar a viure un debat tan intens i global com el que tenim avui en relació a aquest model d’ensenyament i aprenentatge.

Ja fa dècades que la tecnologia es va introduint a les institucions educatives, però de manera força desigual. Malgrat els projectes impulsats, no s'ha dotat els centres de prou infraestructura, ni s'ha preparat prou tots els actors implicats en els processos educatius. Ens trobem davant models desfasats en relació a un context social cada cop més digital. I si bé s’ha demostrat amb estudis contrastats que les TIC, si s’utilitzen de manera adequada, aporten beneficis als processos d’ensenyament i aprenentatge, des de les administracions no es fan apostes prou valentes i, en el context actual, les desigualtats i la manca de recursos afloren com mai.

La situació, doncs, ens ha obligat a cercar models alternatius que garantissin la continuïtat d’un dret universal com el de l’educació, i hem començat a experimentar amb altres modalitats (en línia, en remot i asíncrones). Però no estàvem preparats, el desconcert davant d’un canvi sobtat es magnifica, i emergeix de nou el debat sobre si les TIC aporten valor als processos educatius, a quin nivell les hem d’implementar i quins riscos se’n poden desprendre.

Amb una mirada positiva, cal abordar aquest moment com una oportunitat per explorar com l’ús de les eines digitals ens pot ajudar a organitzar el currículum escolar d’una manera més dinàmica, fent-lo més transversal i col·laboratiu. Una gran part d’aquest currículum encara està molt segmentat, quan en teoria estem formant competencialment. També podem formar en un ús segur i responsable de la tecnologia: la formació en competències digitals es considera clau en una societat global. Amb les TIC es poden crear activitats d’aprenentatge significatives, on es requereixi d’una alta interactivitat i participació, i que simulin contextos reals, alguns del quals no poden experimentar-se en una modalitat presencial. En aquest sentit, estem amplificant els recursos i sortint més enllà del que és l’aula. El context educatiu ja no se circumscriu només a l’espai físic, i professorat i alumnat adopten rols nous. Experimentar amb tot això pot esdevenir un gran aprenentatge col·lectiu que ajudi a evolucionar la pràctica educativa un cop aquesta situació excepcional hagi acabat.

En l’àmbit de l’educació superior, ens pot servir d’exemple la Universitat de Stanford, que ha fet un estudi sobre l’impacte del model en línia implementat amb motiu de la pandèmia el curs passat. L’estudi reflecteix alguns aspectes que han dificultat obtenir els resultats desitjats: el desconeixement del model i de la metodologia associada, no tenir un espai adequat per a l’estudi i la pèrdua del contacte físic entre l’alumnat. Però en lloc de rebutjar el model, el que han proposat és implementar unes accions de millora que anomenen “Re-aproaching Stanford” i que inclouen propostes que guien amb un esperit de col·laboració i de suport molt clars a tots els actors implicats.

És important que països, administracions i institucions ens comuniquem i valorem què ha anat bé i què no d’aquesta experiència. Cada etapa educativa és diferent i té les seves necessitats i casuístiques, no hi ha una fórmula per a tothom. L’ús de les TIC es pot intensificar en nivells més avançats, i es poden buscar alternatives amb la TV i la ràdio quan no sigui possible accedir als dispositius i infraestructures necessàries. Les institucions educatives han d’estar més interconnectades entre elles; mestres, professorat, famílies i altres actors socials han de poder crear xarxes de col·laboració que ampliïn l’entorn de l’aula.

Hi ha qui pensa que si les tecnologies digitals agafen força, el professorat serà substituït o desplaçat, però no és així. Quan ens trobem davant de models on la tecnologia té un paper rellevant, la planificació i organització de la formació, el desenvolupament i selecció dels recursos digitals, el disseny de les activitats d’aprenentatge, l’avaluació i totes les accions que comporta qualsevol proposta educativa s’han de treballar amb molta antelació perquè estiguin llestos a l’entorn virtual, i després cal que el professorat faci de guia del procés, orienti i acompanyi l’alumnat de forma més personalitzada i no només en les qüestions del contingut específic de la formació –també en les emocionals–. És cert que això ens fa canviar la manera d’enfocar les classes i de preparar-les, però pot ser una bona oportunitat per reflexionar i repensar si podem millorar i afegir valor sempre que sigui possible. D’aquesta experiència n’hem de sortir reforçats. Molts ànims a tots els agents de l’àmbit educatiu per a aquest curs que iniciem.