“Los mejores momentos de los atentados”

Dimarts, Antena 3 feia un programa especial sobre els atemptats a Brussel·les. El presentaven Álvaro Zancajo i Sandra Golpe, els conductors habituals de les notícies del vespre de la cadena. Una hora abans de començar l’informatiu, oferien taula d’experts, connexions i recopilació d’imatges del dia. Van desenvolupar l’estratègia de partir la pantalla en tres requadres per incrementar la quantitat d’imatges de la tragèdia que l’espectador podia consumir a la vegada. L’impacte, però, va arribar a l’hora del comiat, i no precisament per les escenes de por i dolor que feia estona que ens empassàvem. Va ser un impacte més de tipus periodístic, un escàndol en l’estil informatiu. Álvaro Zancajo va acomiadar els experts amb una proposta per als espectadors que ens deixava clavats al sofà: “ Os agradezco a todos mucho vuestra presencia [...] para analizar lo que ha ocurrido hoy en Bruselas. Esa cadena de atentados de la que les vamos a ofrecer ahora mismo las mejores imágenes, los mejores momentos de lo que ha ocurrido y los sonidos de la tragedia ”. Considerar que hi ha uns “millors moments” d’un atemptat terrorista deixa al descobert el plantejament informatiu d’Antena 3: l’espectacle de l’horror. Veient quina selecció van fer d’imatges “els millors moments” eren aquelles escenes en què es veia gent ferida, cridant i corrent. Imatges de persones que patien. La selecció premium dels greatest hits dels atemptats es va repetir com un bucle, perquè van servir també d’arrencada de l’informatiu que començava a continuació amb idèntics presentadors. Minuts més tard, vam comprovar que el comentari poc afortunat no era una patinada del presentador. Hi havia consigna. Sandra Golpe, a mig programa, va tornar a oferir la selecció d’escenes als espectadors: “ Ha sido una pesadilla que hemos intentado contarles. Hemos recopilado las mejores imágenes de los atentados de hoy ”. Vèiem el vídeo per tercer cop, amb l’àudio dels crits i els plors. El concepte “les millors imatges” dissimula la contundència d’“els millors moments” però delata igualment aquesta perspectiva freda de l’actualitat. Se li dóna a la realitat un tractament d’espectacle. Una manera d’informar que no té empatia ni sensibilitat amb les víctimes, ni amb l’espectador. Un periodisme que no té voluntat de connectar amb una realitat sinó que és un exercici de pura mercaderia d’imatges. Simples conductors d’impactes que pensen en un consumidor-devorador de la morbositat. Parlar de “millors moments” en un atemptat és convertir el periodisme en snuff-movie i els periodistes en psicòpates de la desgràcia aliena.