L'orgull d'Egipte

Setembre/octubre del 2000. Més o menys per la Segona Intifada. Jo feia una ruta que de Tunísia em va dur a Israel i d'allà a Egipte, l'únic de tots tres països que no coneixia d'abans. La primera impressió no va ser favorable. L'última tampoc. Em recordo donant voltes pel Caire, lluitant per trobar-hi algun sentit. Per copsar la màgia de què tothom parlava. No la vaig veure enlloc.

Venint d'Israel semblava un país tan frustrant. A la vora desèrtica del Nil no em sabia estar de pensar: si aquí hi manessin els jueus això seria un camp de golf. També em va sobtar el contrast entre la digna pobresa tunisiana i l'orgullosa misèria egípcia. A Tunis escombraven i netejaven el carrer, vigilaven on jugava la canalla. Al Caire les criatures campaven descalces enmig de l'omnipresent porqueria i les dones caminaven plegades sota immensos fardells darrere d'homes de mans a la butxaca i perpètua esquena dreta.

Dignitat i orgull no són ben bé el mateix. El pitjor dels egipcis no era estar fotuts, era no voler saber per què ho estaven. Era creure's els campions del món àrab (i de l'altre) contra tota evidència. Ja que fins la seva antiga glòria passada, les piràmides, etcètera, semblaven ser allà només per subratllar el patetisme del present.

Mai no vaig tenir això tan clar com el dia que em va caure a les mans un diari egipci que feia el gran elogi de Mubàrak, cosa poc sorprenent. Sí que em va sorprendre l'argument del panegíric: el presentaven com un militar superdotat que va esclafar Israel el 1973, a la guerra del Yom Kippur. El diari es recreava en l'heroic exèrcit egipci avançant triomfal Sinaí enllà, fent net de sionistes.

I jo astorada preguntant-me: però aquesta gent ja se'n recorda de qui va acabar guanyant aquella guerra? Els egipcis van haver de recular. Els israelians van arribar a cent quilòmetres del Caire. Els Estats Units van haver d'emprar tota la seva influència per dissuadir-los de desfer el Tercer Exèrcit Egipci, que tenien encerclat. La humiliació per al món àrab hauria estat insuportable.

I és que d'això es tractava, bàsicament. No de tal o tal altra llibertat, o de la causa palestina. Del que es tractava era de treure el geni i l'orgull. D'esbandir la ràbia que Israel prosperés i a sobre els arrabassés els territoris des dels quals l'havien provat d'arraconar, una vegada i una altra.

Certament després d'aquella guerra van canviar coses. Es van signar els acords de Camp David. Per part egípcia no va signar pas Mubàrak sinó l'aleshores president, Anwar al-Sadat. Tanmateix, els diaris del Caire insistien a presentar Mubàrak com el cervell de la pau al Pròxim Orient. És això, és aquesta mena de cultura, que ara queda enrere? Tant de bo; sens dubte a Egipte hi ha d'haver bona gent que es mereix una vida millor. Un país millor. Que convidi el seu immens i mil·lenari poble a una vida digna, no merament orgullosa d'haver canviat un faraó per un altre. I amb el gloriós exèrcit del Sinaí al clatell.