La qüestió de l’habitatge també es juga en terreny europeu

La problemàtica de l’habitatge és al centre dels debats electorals per a les municipals, però gairebé absent en la campanya per a les eleccions europees que se celebren el mateix dia. Tot i que la Unió Europea (UE) no té un mandat explícit en política d’habitatge, alberga moltes de les competències clau per poder intervenir sobre les condicions d’habitatge en ciutats i viles.

La despesa en habitatge públic està limitada pels criteris de Maastricht, l’oferta d’habitatge públic està acotada per normatives comunitàries de competència i d’ajuts estatals, i restriccions que es podrien implementar contra els fons voltor les dificulten els tractats europeus que blinden la lliure circulació de capitals. Les institucions financeres europees podrien invertir molt més en habitatge públic i els baixos tipus d’interès del Banc Central Europeu estan contribuint a la nova bombolla immobiliària. A més, regulacions municipals de les plataformes digitals de lloguer turístic en ciutats com Barcelona, Berlín, París o Brussel·les estan en el punt de mira de la Comissió Europea i del Tribunal de Justícia Europeu per, suposadament, fragmentar el mercat únic. D’altra banda, les directives europees de protecció al consumidor han sigut més garantistes amb els deutors hipotecaris que les espanyoles. Tot això semblen raons suficients per donar més importància a la qüestió de l’habitatge en relació a les eleccions al Parlament Europeu. I els diversos partits que es presenten tenen aproximacions diferents a la matèria. Però hi ha un aspecte de fons que en part explica la seva poca transcendència: la majoria d’aquests instruments i normes són fruit de negociacions entre els estats membres, i no al Parlament.

En aquest context, han sorgit diverses iniciatives per influir en l’agenda europea per altres vies. La iniciativa ciutadana europea Habitatge per a Tothom, promoguda per diverses organitzacions de la societat civil, incloent-hi la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), està en procés de recollir un milió de firmes en set països per instar la UE a emprendre mesures que promoguin el dret a l’habitatge. Si aconsegueixen el seu objectiu, la Comissió estarà obligada a emetre una resposta, però no a acceptar les seves demandes. D’altra banda, ajuntaments de diverses ciutats també s’estan enxarxant per impulsar una versió europea de la declaració Ciutats per a l’Habitatge Adequat, que es va presentar al Fòrum Polític d’Alt Nivell 2018 de Nacions Unides, per pressionar la Comissió i els estats entorn d'un programa comú.

Forjar una agenda europea d’habitatge és complex. Les principals àrees urbanes del continent comparteixen problemes com la inflació de preus de l’habitatge, processos de gentrificació o inversions públiques minvants en habitatge públic, social i cooperatiu. Però, alhora, els sectors de l’habitatge de les diferents ciutats i països són extremadament heterogenis. El parc d’habitatge públic i sense ànim de lucre a Barcelona no arriba a representar el 2% del total; a Viena sobrepassa el 60%. A Copenhaguen, la divisió horitzontal de la propietat es va restringir als anys 70, mentre que el règim de propietat horitzontal es promovia per tots els mitjans a les nostres ciutats. Abunden els exemples de problemàtiques comunes relacionades amb la creixent mercantilització de l’habitatge, però prenen formes diferents en un paisatge urbà europeu molt divers.

Aquest és un motiu pel qual aquestes iniciatives europees reclamen, alhora, més implicació de la UE en matèria d’habitatge i més sobirania nacional i municipal per promoure solucions adaptades al context local. Una aposta amb elements contradictoris, però que es concreta en demandes com més finançament europeu per a l’habitatge públic i un marc impositiu comú que dificulti l’evasió d’impostos de plataformes digitals i socimis, i alhora menys restriccions europees en matèria fiscal i d’homogeneïtzació del mercat intern.

És clar que hi ha una dimensió europea en la qüestió de l’habitatge, però són menys clares les vies per poder intervenir efectivament a aquesta escala. El problema de l’habitatge, com altres assumptes quotidians que (pre)ocupen els ciutadans en el seu dia a dia, es viu amb intensitat a nivell local, però està connectat a processos que van molt més enllà. Manquen dispositius d’intervenció que travessin totes les escales, incloent-hi l'europea. En tot cas, no serà en el marc d’una campanya electoral, que ens en dotarem.