L’oposició veneçolana ha d’estar alerta

Advocat veneçolàEl president Nicolás Maduro no podia amagar la seva decepció després de les eleccions legislatives de diumenge passat. En el discurs que va fer a la televisió estatal parlava a poc a poc i feia llargues pauses perquè -pel que es veu- li costava reunir les forces necessàries per admetre una veritat dolorosa: el Partit Socialista Unit de Veneçuela havia patit una derrota aclaparadora. Al començament, la intervenció de Maduro semblava un discurs coherent que culminaria en un missatge d’acceptació i reconciliació entre els veneçolans. Però al cap d’uns minuts es va trencar l’encanteri temporal imposat pel sentit comú i el president va imputar la derrota del partit governant a una guerra econòmica desencadenada per la dreta a Veneçuela i a l’estranger.

Maduro té raó quan culpa l’economia de la seva extraordinària impopularitat. Una inflació de tres dígits devora els salaris, mentre l’escassetat d’existències obliga els veneçolans a fer hores de cua només per comprar sucre, bolquers i altres articles de primera necessitat. Però aquesta crisi és obra del govern, no el resultat d’una guerra promoguda per les sinistres forces de la dreta. I per això l’oposició ha resistit una campanya molt dura i ha estat capaç d’obrir-se pas en un sistema electoral manipulat.

Ha sigut un triomf històric: més del 74% dels veneçolans han votat -per sobre del 66% de les últimes eleccions legislatives- i 112 dels 167 escons de l’Assemblea Nacional han anat a parar a la coalició opositora, cosa que li ha donat la cobejada majoria absoluta. Però abans de celebrar aquest èxit, l’oposició faria ben fet de mirar enrere i fixar-se en els 17 anys que han passat des que el president Hugo Chávez, l’antecessor i mentor ideològic de Maduro, va arribar al poder.

Els chavistes han demostrat una vegada rere l’altra que són demòcrates quan guanyen les votacions i autoritaris quan les perden. Seria molt sorprenent que aquest cop les coses anessin d’una altra manera. En efecte, pot ser que la nova Assemblea Nacional controlada per l’oposició es trobi lligada de peus i mans, fins i tot abans de començar la legislatura, si el govern decideix paralitzar-la.

Els precedents són inquietants. El 2007 es va perdre per un estret marge de 51-49 el referèndum convocat per aprovar unes reformes constitucionals de caràcter radical proposades per Chávez. El president va menysprear la victòria de l’oposició, que va titllar d’irrellevant sense contemplacions, i els anys següents va aplicar totes les reformes rebutjades, com ara la controvertida esmena que abolia els límits del mandat de la presidència.

A les eleccions legislatives del 2010, després d’una disputada competició en què l’oposició i el partit governant van obtenir pràcticament el mateix suport en nombre de vots, els opositors van acabar amb menys escons gràcies a les manipulacions de la junta electoral nacional. Tot i això, les eleccions van deixar els chavistes sense majoria absoluta. Però Chávez, que va veure les orelles al llop, va prendre precaucions: just abans de les eleccions, l’Assemblea Nacional sortint va aprovar a corre-cuita una llei que permetia al president governar per decret durant 18 mesos, una mesura que no hauria tirat endavant en la nova legislatura.

L’actual Assemblea Nacional es dissoldrà al gener. No seria gens sorprenent que aprofités les setmanes que li queden per promulgar una nova llei que donés al president poders legislatius i deixés sense competències el Parlament, ara dominat per l’oposició. La nova Assemblea Nacional potser intentaria anul·lar aquesta llei, però en aquest cas Maduro i el seu partit encara tindrien altres alternatives. El Tribunal Suprem, màxima instància judicial de Veneçuela, té uns poders enormes per controlar el Parlament i pot neutralitzar qualsevol decisió que prengui la nova majoria opositora.

És probable que hi hagi ara maniobres legals d’aquesta mena. Fa dos mesos, 13 dels 32 magistrats del Tribunal Suprem van demanar alhora la jubilació anticipada. En la majoria de casos, el seu mandat s’havia d’acabar el 2016, cosa que hauria deixat la tasca de nomenar-ne els substituts en mans de la nova Assemblea Nacional. Tot i que és impossible saber-ho del cert, molts sospiten que les jubilacions es van demanar per indicació del partit governant; en 9 anys el més alt tribunal de Veneçuela no ha contradit mai l’executiu. Si l’Assemblea Nacional sortint s’afanya a nomenar els nous jutges, el partit governant tindrà 13 vots més al tribunal durant els pròxims 12 anys.

¿Maduro es pot permetre el luxe de subvertir així la democràcia veneçolana? Quan Chávez va aplicar mesures d’aquesta mena, el preu del petroli estava molt alt, com el nivell de popularitat del dirigent. Però aquest any l’índex d’aprovació del president s’ha mantingut entre el 20% i el 30%. Els preus del petroli són els més baixos de tota una dècada, i això representa una enorme pressió per a les arques de l’estat. No hi ha xifres oficials sobre la inflació -que ja ara és un símptoma alarmant de la mala situació de l’economia veneçolana-, però els experts diuen que l’any que ve potser arribarà al 200%.

Per a Maduro seria perillós aprovar una llei fraudulenta que donés competències legislatives a l’executiu i manipular els tribunals per tallar les ales al Parlament. No només incorreria en frau constitucional, que s’afegiria a la ja llarga llista de delictes perseguibles d’ofici, sinó que també faria cas omís de les exigències d’un electorat que n’està tip i que fins ara ha tingut paciència i, en general, ha defugit les manifestacions violentes.

Totes les mirades estan posades en Maduro, que arrisca el suport que li pugui quedar a la regió, així com la supervivència del Partit Socialista Unit de Veneçuela. Però si ens hem de guiar per la història, probablement tindrà la temptació d’anul·lar els resultats de les eleccions i acumular tot el poder possible.

Els nous membres del Parlament prendran possessió de l’escó el 5 de gener del 2016. Les setmanes anteriors seran fonamentals per saber si Maduro està disposat a col·laborar amb l’Assemblea Nacional per demostrar que l’estat de dret funciona a Veneçuela i afrontar els problemes d’una economia que s’ensorra, o si, al contrari, insisteix a lluitar en guerres imaginàries. Si li importa el futur del seu país, seurà a parlar amb l’oposició.