ABANS D'ARA
Opinió11/02/2014

L'opinió d'un català de València

De l'article de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) a El Poble Català (Mèxic, X-1951). Previsions massa optimistes respecte al temps que trigaria a arribar una normalitat nacional duradora i justa.

Joan Fuster 1951
i Joan Fuster 1951

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa Conferència Nacional Catalana, la preparació de la qual comenta extensament El Poble Català, m'ha interessat extraordinàriament. No sé les possibilitats que tindrà, aquesta Conferència, de merèixer per dret indiscutible el qualificatiu de Nacional. Crec tanmateix en l'absoluta necessitat d'intentar una cosa així amb la neta intenció de merèixer-lo. Potser ha arribat el moment de començar una política en l'únic sentit noble de la paraula. Cal gestionar o insistir en l'acceptació dels principis per part d'aquelles forces de l'oposició que hagen de ser "companys de ruta". Fer-los-els acceptar no serà feina senzilla, ja ho sabeu millor que jo. La història de 1931 es tornarà a repetir perquè l'anticatalanisme és un element-eix de la consciència nacional espanyola (més que anticatalanisme, anti-Catalunya). Només ens poden oferir una mesquina "comprensió", però hem d'aprofitar-nos-en. Aquesta tasca de captació es relaciona amb un punt tàctic fonamental. En bon -o mal- principi democràtic, el sufragi universal ha de decidir el destí nacional dels nostres pobles. Jo crec que els drets de Catalunya com a poble, com a entitat nacional, no poden dependre d'unes eleccions o d'un plebiscit, contingència ben arriscada altrament. Doncs bé: penseu serenament quin caràcter tindrà una majoria electoral a l'hora de l'hora. Dotze anys de descatalanització no poder haver passat debades... En resum: segons el meu parer, mirant de cara al futur o a la normalitat, importa més que uns projectes constitucionals la preparació d'un estat d'esperit escaient. [...] Això us afecta als de fora i ens afecta als de dins. [...] El camp de les possibilitats d'acció és immens. Fruit de la Conferència Nacional Catalana hauria de ser coordinar aquestes accions i fer prevaler, en totes elles, un esperit de convivència profunda, més enllà dels rancors i les baralles, sense el qual no serà factible una obra nacional duradora i justa. [...]