Ha estat considerada una de les anècdotes de la primera setmana de campanya: el fet que, entrevistat dimecres 3 a Els matins de TV3 per Lídia Heredia, el cap de llista de Vox, Ignacio Garriga Vaz de Concicao, mostrés no tenir ni idea sobre quin és el volum del pressupost de la Generalitat (“...veintisiete millones, o setenta...”, quan són trenta mil milions). Aquesta ignorància, en boca de qui acabava de manifestar-se decidit a “acabar con el despilfarro de la mafia separatista”, ha estat objecte de tota mena de burles i acudits a les xarxes socials. Tanmateix, crec que fer-ne broma comporta una interpretació errònia; que no estem davant d’una anècdota ni d’un lapsus, sinó d’una categoria. A veure si aconsegueixo explicar-me.
Enguany no és petit el nombre d’opcions electorals que tenen com a propòsit explícit acabar amb el Procés i derrotar l’independentisme. Amb tot, no hem d’ignorar els matisos. Si, després del 14-F, Ciutadans i/o el Partit Popular aconseguissin el control del govern de la Generalitat, convertirien TV3 en una cadena bilingüe, l’omplirien de col·laboradors de Crónica global o similars i potser hi col·locarien com a comissari polític un Nacho Martín Blanco. Cs ja ha anunciat que vol reduir el nombre de conselleries (si les conceps com a eminentment decoratives, ¿per què en calen tretze?); per descomptat implantaria el seu famós trilingüisme escolar, destinat a laminar el català entre els corrons del castellà i l’anglès; convertiria els Mossos en una mena de policia indígena a les ordres d’un govern colonial, etcètera.
Quelcom similar faria l’hipotètic president Fernández, del PP. Tal vegada, vist que acaba de ressuscitar Alejo Vidal-Quadras, pensa en el físic jubilat com a futur conseller de Cultura, o d’Universitats i Recerca... Naturalment, si la presidència recaigués en Salvador Photoshop Illa, les coses es farien amb més finezza. Però convé no oblidar que aquella antiga “ala catalanista” del PSC, la que omplí els governs dels presidents Maragall i Montilla, ja no existeix, i que avui el partit està pensat i dirigit com una federació territorial del PSOE, sense cap capacitat ni voluntat de bastir ponts envers el món sobiranista.
Dit això, Vox és una altra cosa; i és aquí on la ignorància del candidat Garriga adquireix el seu sentit de menyspreu. Ve a ser com si, a finals de gener del 1939, algú li hagués preguntat al general Eliseo Álvarez-Arenas -Jefe de las Fuerzas y Servicios de Ocupación franquistes a Catalunya- quin era el pressupost de la Generalitat presidida per Companys que ell tenia ordres de suprimir i esborrar del mapa. Ni ho sabia ni li importava. La ultradreta espanyola del 2021 tampoc no ho sap ni li importa, perquè el seu objectiu polític no és governar la Generalitat, sinó liquidar-la.
Ni descobreixo res, ni Vox se n'amaga. Des que el partit de Santiago Abascal va irrompre en la política espanyola, la supressió de les autonomies i el restabliment d’un estat unitari i centralitzat figura entre els punt clau del seu programa màxim. Com que, a curt termini, això comportaria una reforma total de la Constitució que topa amb l’actual constitucionalisme tàctic dels ultres, la solució momentània consisteix a practicar un cert entrisme en aquelles autonomies innòcues que poden condicionar (Andalusia, Madrid, Múrcia...); i, pel que fa a les autonomies sediciosas i separatistas, a reduir-les a menys que una diputació provincial franquista.
Mirem, si no, el programa electoral. Mentre que el del PSC té 151 pàgines, i el de Junts 341, i el d’ERC 186, i el d’En Comú Podem 136, i el del PDECat 139, i el del PP 7, el programa de Vox ocupa... una pàgina, però és més que suficient. De les “10 medidas para Cataluña” que s’hi exposen, la meitat són les típiques de l’extrema dreta actual en qualsevol latitud europea: xenofòbia antiimmigratòria, magnificació de la inseguretat ciutadana, proteccionisme econòmic, rebaixa d’impostos, promeses demagògiques en relació a la pandèmia... Les altres són de caràcter purament repressiu (“Denunciar a Quim Torra y al resto de golpistas”, “Cierre de TV3, Diplocat”, “Eliminar el gasto político ideológico”...) i propugnen el desmantellament de l’autogovern: “Devolver las competencias de sanidad, educación e interior”, “Recuperar el derecho a la educación en español”, etcètera. Es tracta d’una plataforma obertament erradicadora de la identitat nacional catalana i, en aquest sentit, només comparable al programa franquista del 1939, per bé que no compti, ara per ara, amb els mateixos mitjans.
Davant d’aquest panorama, hi ha una cosa que m’admira. Que tots aquells que acumulen una dècada llarga descobrint en l’independentisme actituds excloents, xenòfobes, totalitàries i hitlerianes; aquells (polítics, però sobretot articulistes i intel·lectuals pretesament progressistes) que han escrutat amb microscopi el més ínfim grupuscle, la més anecdòtica presència en els successius Onzes de Setembre d’un símbol, d’una consigna, d’un full de mà que permetés vincular sobiranisme i ultres, ara, amb una extrema dreta rampant a punt d’entrar al Parlament, no piulin. Deuen dir, com Carmen Calvo: “¿Fascismo? ¿Pero qué fascismo?”
Joan B. Culla és historiador
