L’odi, les persones LGTB i la llei
La Núria té catorze anys i estudia a l’institut. Està enamorada d’una companya de classe, però mai no n’hi dirà res. En Xavier és un noi de la mateixa classe, qualificat de marica, que és insultat contínuament i fins i tot apallissat de tant en tant. La Núria sap que ha de callar. En el futur només el seu cercle més proper d’amigues sabrà la seva orientació sexual. La Núria sacrificarà les seves parelles per no perdre l’estimació de la família.
En Josep té setanta-tres anys i ha perdut el seu home després de dècades de convivència. Li han recomanat que ingressi en una residència, però sap que probablement haurà de tornar a l’armari. Quan facin els exercicis de memòria, podrà recordar el seu company o farà més bé d’amagar-se’n? Hi haurà algú a la residència que entengui què li passa?
Les estadístiques mostren que els casos personals acostumen a ser xifres contundents. Vegem-ho.
A Catalunya, l’any 2013, es van presentar 384 denúncies a l’Observatori contra l’Homofòbia, amb un increment del 2% respecte a l’any passat. Un 9% del total són amenaces i humiliacions per internet.
A l’estat espanyol, el 43% dels adolescents i joves lesbianes, gais i bisexuals (LGB) han pensat alguna vegada a suïcidar-se, dels quals el 81% ho han planejat ( Estudi sobre assetjament escolar homofòbic i risc de suïcidi en adolescents i joves LGB, 2012).
A Europa, el 47% de les persones lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB) van ser objecte de discriminació o assetjament el 2013, i els índexs eren més elevats entre les lesbianes (57%), els joves (57%) i les persones LGTB més pobres (52%). Un 26% van patir agressions o amenaces violentes, un 35% entre les persones transsexuals ( Estudi sobre les persones LGTB, publicat per l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, 2013).
S’ha de fer alguna cosa per pal·liar aquesta situació. Els polítics, els legisladors, el Govern tenen una responsabilitat que no poden obviar. En altres llocs de l’Estat ja s’han aprovat normatives antidiscriminatòries: Navarra (2009), el País Basc (2012), Galícia (2014) i Andalusia (en tràmit). A Catalunya ara s’està debatent i esmenant una proposició de llei d’aquest tipus. S’espera que s’aprovi abans de l’estiu.
Diem que s’espera que s’aprovi perquè hi ha controvèrsia, i pot ser que finalment prosperi una llei generalista o una llei sense cap mena de procediment sancionador. Però la qüestió és si les lleis generalistes que cobreixen totes les discriminacions (ètniques, religioses, discapacitats, gènere, edat, pobresa, etc.) i que no tenen règim sancionador resolen mínimament els problemes. Les lleis generalistes no són eficaces perquè acostumen a tractar totes les desigualtats igual, i no distingeixen entre problemes específics o entre diferents causes i mecanismes reproductors de les desigualtats. Per exemple, la discriminació contra les persones LGTB produeix la invisibilització i manca de reconeixement de la identitat d’aquestes persones. És diferent, en aquest aspecte, de la desigualtat de gènere, d’ètnia o de classe social. Les agressions violentes es produeixen moltes vegades simplement per l’acte d’ésser visibles o semblar transsexuals, lesbianes o gais. Per altra banda, a la majoria dels països s’ha començat per legislar amb lleis específiques, com és el cas del Regne Unit, Suècia, Holanda, Dinamarca o, ara, els EUA.
Les lleis antidiscriminatòries sense sancions no són efectives, com ja va ser reconegut a l’hora d’aprovar el contingut sancionador de la llei orgànica del 2007 per a la igualtat efectiva d’homes i dones. Cal que les autoritats competents puguin intervenir, per exemple, en col·legis o instituts on no es prenen mesures davant la violència contra els adolescents i els nens i nenes que no segueixen el model femení o masculí dominant. Cal que en les empreses les persones LGTB siguin lliures per demanar els seus drets i no tinguin por de ser acomiadades. Els establiments i locals que neguin serveis o l’entrada a les persones LGTB han de saber que poden ser multats o inhabilitats segons la gravetat de la infracció.
Catalunya va ser pionera en el reconeixement dels drets de lesbianes i gais, i és un dels llocs d’Europa on les organitzacions LGTB són més nombroses i més variades. Ara tenim l’oportunitat que es consolidi com un país sense odi a la diferència.
