‘Locke’, un film que em permeto recomanar-vos
Ja sé que aquesta no és la columna de crítica cinematogràfica, que és una feina que fan esplèndidament tant a l’ARA com a l’ARA Balears Xavi Serra, Eulàlia Iglesias, Toni Vall, Joan Pons, Manu Yáñez i Paula A. Ruiz. I ja sé que aquests dies anem una mica ocupats amb un procés que ha entrat en la seva fase decisiva.
Però les coses importants de la vida no són mai excloents entre elles: al contrari, totes es complementen i ens enriqueixen. Per això avui vull aprofitar aquest espai per recomanar-vos una pel·lícula que podeu trobar ara mateix a la cartellera: Locke, dirigida per Steven Knight i protagonitzada per l’actor Tom Hardy. Una autèntica meravella que dignifica l’expressió obra d’art, tantes vegades feta servir endebades.
Locke té un plantejament argumental aparentment mínim: un home condueix el seu cotxe i va contestant telefonades al mòbil (mans lliures) durant una hora i mitja. Una d’aquestes trucades canvia de dalt a baix la seva vida, i la resta del film mostra què succeeix a partir d’aquest moment. Tret de les veus que l’interpel·len i de les llums que adesiara destorben la seva visió, l’únic personatge que veiem en pantalla és aquest Ivan Locke que encarna Tom Hardy en una interpretació inoblidable. El desenvolupament del relat és tan precís i subtil que no es pot dir res més sobre l’argument sense caure en un indesitjable espòiler. El fet que es tracti d’un film protagonitzat per un sol personatge tancat dins un espai reduït ens pot remetre a escenificacions anteriors de la claustrofòbia com Duel, de Steven Spielberg; Buried, de Rodrigo Cortés; la recent i espectacular Gravity, d’Alfonso Cuarón, o el clàssic migmetratge espanyol La cabina, d’Antonio Mercero. Fins i tot podria tenir concomitàncies amb Collateral, de Michael Mann, en la mesura que també es tracta d’una història que té el seu plantejament, nus i desenllaç a l’interior d’un cotxe. De fet, Locke proposa un teixit dramàtic molt particular que participa simultàniament del thriller i del melodrama, amb ocasionals (però molt oportunes) gotes de terror i de comèdia.
Però el film va més enllà i més endins. Locke tracta d’un home que ha comès un error i que es troba en l’instant crucial de topar-se amb les conseqüències que se’n deriven. Pot defugir-les o assumir-les: aquest és el conflicte que exposa la pel·lícula, un conflicte pel qual, tard o d’hora, tots hem de passar en aquesta vida. És una història commovedora (però sense cursileria) sobre la responsabilitat, la voluntat i la dignitat, tres de les qualitats que ens validen com a éssers humans. Per això és una pel·lícula important, una d’aquelles obres que a un li ve de gust compartir perquè li queda la sensació que la vida és millor després de gaudir-ne. I, afortunadament, conté petits defectes que la preserven dels perills de la perfecció: per entendre’ns, si al Hitchcock de The birds li correspon un 10, a Locke li pertoca un 8,75. En fi, no divago més: vegin-la i ja em diran el què. Jo ara mateix recordo l’escena final i se’m posa la pell de gallina.
