L'obsessió per l'estàndard únic

A un amic el sorprèn que hagi dedicat dos tastos a defensar el cap de cap pressa. "Mai de mai -diu- havia pensat que no fos bo, i si és al DIEC2 i l'usen de Josep Pla a Gabriel Ferrater (de l'Empordà al Baix Camp), cal gastar-hi tinta?"

Però n'he parlat per tocar una qüestió molt més crucial i delicada. Ahir deia que la percepció d'aquest cap varia dialectalment. A gran part del Principat el tenim interioritzat, però molts balears i valencians el senten estrany i d'influència forana.

I la qüestió és: què fem, llavors? Hi ha dues posicions: la respectuosa -el que aquí és un castellanisme potser no ho és en un altre dialecte- i la maximalista -si ho és per a mi, ho ha de ser per a tothom.

M'agafo a un exemple que va com anell al dit. La mateixa gramàtica normativa valenciana que no admet el cap de cap pressa admet ningun a ningun amic en registres informals.

A Barcelona ningun també es diu, però no és cap forma dialectal sinó pura -i rebutjable- interferència que el DIEC2 no ajuda a combatre quan l'entra sense posar-hi cap marca ni restricció geogràfica.

Ara: que sigui interferència aquí no em fa dir que també ho és per als valencians que fa segles que el diuen, i tampoc crec que l'AVL condemni l'ús de cap pressa a Catalunya.

Aquesta obsessió per l'estàndard únic quan la unitat política està per fer no genera adhesió a la llengua. En l'estàndard ens hi hem de trobar bé. I no patim tant: si creem una unitat de mercat prou forta, el supraestàndard únic caurà al final com fruita madura.