Només que vagis a Madrid un dia, un sol dia, com ha estat el meu cas, i enraonis amb tres taxistes, quatre cambreres, dos botiguers, t'adonaràs dels prejudicis. Un taxista jove, ahir, em deia que prohibiria el català “perquè ell no l’entén i a Espanya ens podem entendre en castellà”. Es va sorprendre quan li vaig dir que a mi el castellà, com el gallec o el francès, m’encanta, perquè m’encanten les llengües. Ell de veritat que es pensava que a Catalunya parlem el català per fotre’l. Em va sentir enraonar amb ma filla (que em va acompanyar) i va etzibar-me, amb perfecta innocència: “Ara mateix, vosaltres, per què parleu en català si hi soc jo?” El problema és que no veuen aquesta llengua “com qualsevol altra”. Els fa ràbia, no els sembla “natural”. La propaganda és sempre efectiva.
Els partits independentistes, i fins i tot els “catalans” no independentistes es veuen demoníacs des d’allà, per això els pactes de Pedro Sánchez amb ells els semblen alta traïció. Entens que la dreta, sense cap problema, podria il·legalitzar diaris com aquest, només per la llengua. El moderat Salvador Illa, guanyador a Catalunya, des de Madrid, és poc menys que en Pere Botero. Som molt lluny, i el que s’ha de fer amb nosaltres és ofegar-nos, com un foc, perquè ens apaguem. “Com és que a Galícia o a València això no passa?”, em preguntava el taxista, referint-se al fet que nosaltres, els catalans, ens “entestem a parlar català”. Ahir, vaig llegir que des de Junts diuen que no donaran els vots a Pedro Sánchez “a canvi de res”. Doncs serà el moment de saber a canvi de què. De quina cosa concreta? Les que ha proposat Esquerra, per exemple? Taula de diàleg? Amnistia per als exiliats? Potser referèndum? Traspàs de Rodalies? Estatut? És el moment, per part de tots els partits independentistes, de parlar clar. No hi ha lluna, no hi ha cove. I qui digui que Pedro Sánchez i Yolanda Díaz són, si fa no fa, el mateix que Feijóo i Abascal, també ho veu des d’aquí. Des d’allà, no, no són el mateix, em penso.
