Llums de setembre
Sí, la llum ha canviat, és més suau, una mica esbiaixada. Tot i que encara, al sol, fa calor, es respira un indici de canvi, i una il·lusió estranya i segurament injustificada.
Hem celebrat les marededeus trobades, una festa tradicional entranyable. Al claustre de la catedral de Girona se celebra, de bon matí, perquè és dia feiner, una missa a l’altar de la marededeu del Bell-Ull. A terra, sobre les lloses de les tombes, s’hi escampa espígol i alfàbrega, cosa que impregna l’aire d’un perfum deliciós. Hem celebrat les Núries, les Cintes, les Claustres, les Meritxells, les Tures i tantes altres. Catalunya és plena de marededeus trobades.
També hem celebrat la Diada. Oficialment, Diada Nacional de Catalunya, la festa que celebra una derrota. Però ja se sap, som així. Aquest any l’ANC (Assemblea Nacional de Catalunya) ha organitzat una manifestació quadripartida, quatre rius de gent que han confluït a la plaça d’Espanya, que sembla que algú voldria que es digués plaça de l’U d’Octubre. No és que a la manifestació hi hagi anat poca gent, però que lluny d’aquells anys d’esplendor. Però això no vol dir que hi hagi menys persones independentistes que abans. Quan es vegi una mica una llum al fons del túnel, molta gent sentirà renéixer la llavoreta al fons del seu cor i tornarem a ser molts, més que abans.
La nostra diada de perdedors coincideix amb dos fets històrics que han vingut a fer-li ombra: l’assalt a les Torres Bessones de Nova York i el cop d’estat de Pinochet. Del cop d’estat xilè, amb els nord-americans ajudant-hi, aquest any en fa mig segle. I hi va morir un amic meu, Joan Alsina.
El vaig conèixer al seminari de Girona, quan teníem disset anys. Vam estudiar junts els tres cursos de filosofia. Però com que el seminari era un internat, això vol dir que, a més dels estudis, compartíem moltes altres coses: les pregàries, esclar; els àpats, sempre una mica minsos, perquè érem adolescents i teníem molta gana; els ocis, és a dir, les hores de pati i els passeigs. En Joan era un noi simpàtic i extremament generós. Tot i que ell venia de pagès, de Castelló d’Empúries, i jo de ciutat, fill de botiguers de Girona, vam congeniar; com es diu, vam fer-nos amics. Guardo per ell un afecte profund. Discutíem molt. Ell era una mica foteta i se’n reia una mica de mi, per la meva fascinació per la litúrgia, pel gregorià, per Montserrat. Em deia que jo era un esteta i no s’equivocava. Ell no, ell volia ser missioner, com es deia llavors. Jo vaig acabar a Montserrat, ell va anar a estudiar a Madrid, al seminari Hispanoamericà, dedicat a la formació dels futurs missioners a l’Amèrica Llatina. La meva aventura monàstica va durar poc. Ell va acabar els estudis de teologia i va ser ordenat sacerdot pel bisbe Jubany, precisament a Castelló d’Empúries. El bisbe Jubany el va enviar de vicari a Malgrat, on va estar-se un parell d’anys. Després, se’n va anar a Xile, on va fer de missioner. Però en aquells temps, un noi generós com era, volia ser allò que se’n deia un capellà obrer. Va treballar en un hospital, però atesa la seva formació i la seva intel·ligència, el van destinar a fer feina administrativa. Treballava i feia de capellà. Discrepàncies amb l’església de Puerto San Antonio, on feia de capellà i on treballava, el van portar a la capital, Santiago. Allà va treballar a l’hospital San Juan de Dios, amb més de tres mil treballadors. Ell va arribar a ser-ne cap de personal. Com a capellà, va ser molt ben acollit pel bisbe auxiliar i destinat a la parròquia de San Bernardo. Era un noi sensible i escrivia molt bé. Llegia poesia. Em va deixar el volum de la B.A.C. (Biblioteca de Autores Cristianos) dedicat a Fray Luis de León. Mai no li vaig poder tornar i encara el conservo com una herència, no solament el llibre sinó el record de la seva amistat i el seu exemple vital. El dia abans de ser detingut va escriure un paper important, una sèrie de pensaments que justifiquen la seva vida.
Feia nosa i se’l van treure de sobre. El dia 19 de setembre el van anar a buscar a l’hospital on treballava i un escamot de militars se’l va endur. El van trobar mort en un marge del riu Mapoche, sota del pont Bulnes. La policia va dir que el cura español havia estat víctima d’un tiroteig entre faccions diverses de insurgentes. Simplement el van matar. Amb altres detinguts. Els van fer posar de cara al riu i els van disparar per l’esquena. Un tret de gràcia li va esberlar el pit; tant, que, a la morgue, el van haver de cosir. Tenia trenta-un anys.