Llums i ombres de les eleccions

Si pretenem que les eleccions han estat aclaridores, caldria afegir que la intensitat enlluerna els afectats. El PSC, insensible a l’efecte electoral dels 25 ostatges que manté a Madrid, talla en sec la reinvindicació de grup propi. Té límit la seva submissió? Evidentment que sí, i està ben aprop d’assolir-lo si fa el pas, petit però decisiu, que el separa del chaconisme. Resolt el problema de les dues ànimes, el PP el podrà empènyer còmodament cap a la marginalitat. Diuen que els déus ceguen a qui volen destruir.

Com van cegar als dirigents d’ERC. Si el país és d’esquerres, com diuen, l’aposta d’Esquerra era infal·lible. Però tenia dos inconvenients que els estrategs no van calcular. Primer, que lligava la sort del partit a la del PSC. I segon, que aquesta visió del país era falsa i deshonesta. Catalunya no es pot confondre amb un aparador de correcció política on s’exposa el que és bo i és veritat en fórmules inatacables mentre a la rebotiga es pacta amb l’escorxador. Que l’entesa es basava en un engany a tres bandes i en un grotesc autoengany dels republicans es pot il·lustrar de moltes maneres, però n’hi ha prou amb una d’actualitat. Per Wikileaks sabem que mentre ERC presumia de la llei del cinema com a prova dels grans avenços obtinguts amb el tripartit, la ministra espanyola del ram, Angeles González-Sinde, garantia a l’ambaixador dels Estats Units que el govern espanyol vetllaria perquè la llei no s’aprovés. La llei es va aprovar, però no ha entrat en vigor. Com tantes altres fites del govern catalanista i d’esquerres, no és que no s’hagi entès sinó que no s’ha pogut visualitzar. Sí que s’ha visualitzat, en canvi, la tirania amb què Espanya tracta Catalunya. La tirania només és possible quan la llibertat queda reduïda a conceptes buits, i això és el que ha esdevingut l’ideari d’ERC en el govern.

Com molts aspectes del llegat franquista, la mitologia de l’esquerra i la dreta ha sobreviscut a la seva funció. Altres societats ja fa temps que l’han desada a les golfes de la història o no l’han adoptada mai. Als EUA, dretes i esquerres són una terminologia pintoresca que s’associa amb Europa, una curiositat com les monarquies, les revolucions, les pel·lícules avorrides, els cotxes petits i els carrers estrets. Allà la lluita política gira al voltant del grau d’intervenció de l’estat en la vida de les persones i té com a principal objectiu la definició i aplicació de les llibertats. Evidentment, governar és molt més que això, però aquesta és la ràtio política dels EUA, així com la sagrada unidad de España ho és d’aquest altre, i com una anarquia difusa i mitificada fa la feina a Catalunya. En aquest context, ser de dretes o d’esquerres suposa una confusió ontològica (s’és d’esquerres com s’és de l’Empordà) que dissimula tota mena de contradiccions. Unes contradiccions que sorgeixen del greuge real d’aquest país, que no és cap altre que la pèrdua de la llibertat i les malformacions polítiques que se’n deriven.

Per al pensament binari, res no significa en si mateix sinó en funció del seu contrari. Dreta i esquerra són conceptes relacionals, no realitats substantives. Per això són perfectament reversibles. El franquisme identificà Catalunya amb el rojo-separatismo, mentre que el marxisme dels anys 60 i 70 propagava la idea d’una Catalunya aburgesada on el progressisme, molt roig i espanyol, invocava una solidaritat indiscernible de la vella unitat franquista. Avui això fa riure, però el PSUC primer i el PSC després han viscut llargament d’aquesta atzagaiada. Ara el fracàs de Montilla en l’intent de jugar un cop més aquest trumfo acusant Mas de “ser de casa bona” demostra la caducitat del mite. A dreta o a esquerra, la catalanitat és sempre l’ase dels cops d’una espanyolitat que oscil·la com un pèndol entre el jacobinisme i la dictadura.

Els perdedors no són els únics que veuen pampallugues. Amb una victòria indiscutible, CiU podria creure’s l’encarnació de l’esperit del 10-J, quan el màxim que es pot dir és que l’ha capitalitzat. Però la pregunta urgent no és si CiU el sabrà administrar o es veurà superada pels canvis històrics, sinó si el clam del 10-J era conseqüent o només una explosió sentimental i eixorca. Pels minsos resultats de Solidaritat i els desastrosos de Reagrupament semblaria que molta gent que en els referèndums populars ha votat a favor d’una independència expletiva s’ho ha repensat davant d’unes eleccions on s’estrenaven candidatures compromeses amb la independència concreta. La pregunta cabdal és: fins on és desitjable la llibertat?

Molta gent hi avantposa altres valors, alguns d’èticament poderosos. I no apareix a les enquestes sobre les preocupacions relatives dels ciutadans, potser perquè és un valor absolut. Però la llibertat no és el producte d’una il·lusió sinó de la necessitat. La vida també és un valor absolut i és comprensible que la seva fragilitat imposi renúncies, però arriba un moment que les persones es pregunten si la volen viure dignament o anar a morir com esclaus. Si l’esperit del 10-J viu, s’expressarà en una exigència als partits i en una resistència decidida a la vida civil.