Eduardo Zaplana ara és una espècie de residu tòxic de la política valenciana i de l’espanyola, però hi va haver un temps, no tan llunyà com pugui semblar, que en va ser un dels protagonistes indiscutibles. De fet, va ser una de les estrelles més rutilants de l’aznarisme, és a dir, del fort entramat de poder públic i privat que es va formar durant els mandats com a president de José María Aznar, i que han tingut una multitud de derivades en forma de casos judicials que encara avui s’arrosseguen pels tribunals. Sovint els casos de l’aznarisme repten al costat dels que es van congriar anys més tard durant la presidència de M. Rajoy –o amuntegats, o relligats amb ells–, que en molts aspectes va continuar la manera de fer les coses d’Aznar, a pesar de la tírria que es professaven els dos líders.
Ara, llegim al digital valencià La Veu (de referència per conèixer la política i la societat del País Valencià, i a fe que ens cal conèixer-les) que Zaplana ha acudit de nou aquest dimarts als jutjats, a la Ciutat de la Justícia de València, a declarar com a imputat en l’anomenat cas Erial. Es tracta d’una trama clàssica de prevaricació, amb quantitats i llistes de delictes igualment clàssics. Més de vint milions d’euros extrets de l’erari públic, adjudicacions d’ITV i parcs eòlics fets a dit, societats pantalla radicades en països estrangers, comptes bancaris a Suïssa, etc. Entre els acusats, a més de Zaplana, altres habituals: els germans Cotino (un d’ells ja difunt, perquè el temps passa per a tothom), Francisco Grau, empresaris diversos i també alguns altres polítics o expolítics del PP valencià, com Elvira Suanzes, que fou diputada, o José Luis Olivas, que va ocupar breument la presidència de la Generalitat Valenciana a començaments dels anys dos mil. A Zaplana, en concret, la Fiscalia Anticorrupció li demana una multa de 40 milions d’euros i una pena de 19 (dinou) anys de presó, pels delictes d’organització criminal, blanqueig de capitals, suborn, falsedat en document oficial i mercantil i prevaricació administrativa. Preguntat, a les portes de la Ciutat de la Justícia, si tenia res a dir sobre els possibles pactes d’alguns dels altres acusats amb la Fiscalia, Zaplana es va limitar a respondre “el judici és molt llarg”, com quan els futbolistes diuen allò que hi ha partit, o que queda molta lliga.
Revisar aquesta brutícia (ja minuciosament descrita, en el seu moment, al llibre La aznaridad, de Manuel Vázquez Montalbán, publicat el 2003 i de recuperació ben recomanable) no és curiositat ni ganes de remenar porqueria, sinó un exercici necessari per situar el valor exacte de les declaracions amb què ens obsequia constantment encara avui José M. Aznar, a qui tant li és decretar la fi de la democràcia per culpa de la llei de l'amnistia com permetre’s expressar el seu suport a la guerra genocida del govern d’Israel contra els palestins a Gaza. I encara més per saber de què parlen, Feijóo i els dirigents del PP actual, quan parlen de la corrupció de les esquerres o dels independentistes.
