Quatre dies de pluges, una mica de tramuntaneta i la llum ha canviat. Aquella llum d’agost, caliginosa, i aquella calor que et feia la vida impossible han desaparegut com per un miracle. Malgrat els canvis climàtics que ens amenacen, sembla que la roda del temps va girant insubornable i cada any, al setembre, hi ha aquesta llum que retorna des del fons dels vells estius perduts ja per sempre. No viuré gaires anys més i no veuré les destrosses dels canvis que s’anuncien. Els estius tropicals enganxosos, la pujada del nivell del mar, la victòria molesta de les espècies invasives, els mosquits exuberants, les selves espesses on ara hi ha alzines i pins, o bé, si no plou mai, la sorra d’un desert recalcitrant. No ho veuré. Però no n’estic content.
Tampoc no veuré la independència del nostre país. Va haver-hi un moment que semblava que sí. Va ser el temps de les manifestacions multitudinàries i esperançades. Sobretot aquella que, formant una cadena humana, va creuar el país de nord a sud. Jo vaig anar al sud, a les Cases d’Alcanar. Tot semblava possible. I va arribar l'1 d’Octubre. Plovinejava i vam anar a votar. Va ser una festa. Aquella joia maragalliana de l’himne de Schiller semblava haver tocat amb les seves ales els cors de tots els que, agermanats, votàvem. I va venir el dia 3, el dia del discurs del rei que ens va recordar que poca broma, que el poder d’esclafar que tenia l’Estat i la Corona era immens. I s’ha anat demostrant. I va venir el dia 10, em sembla que era el 10. Els nostres polítics van declarar la independència. Però va ser un acte fallit, rapidíssim, que no els va donar ni temps d’arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. Jo estava esperant aquell moment, els ho confesso. Aquella imatge de la bandera espanyola lliscant avall pel pal i tot seguit la de la senyera pujant amunt hauria estat un símbol perdurable. Doncs no. Tot va passar en un moment. Allò que s’havia dit es va desdir. La independència proclamada es va congelar, i així està encara, congelada, i els mateixos que van cometre aquella baixada de pantalons sembla que s’han oblidat de tot i tornen a jugar a fer política espanyola, autonomista i autosatisfeta. Hem fet eleccions autonomistes, hem tingut presidents autonomistes, i ara en tenim un d’un partit que no és altra cosa que una sucursal dels grans magatzems centrals. I això sembla que no tindrà fi. Catalunya, com en un altre 11 de setembre, el de 1714, conquerida altra vegada per un Estat i una Corona hereus d’aquells del passat.
No veuré res de tot el que passarà. I els confesso que m’agradaria veure-ho, perquè soc curiós de mena. Només espero que la llum de setembre sigui prou tossuda per tornar cada any amb els seus biaixos que ajuden a fer més presents les coses del món. Les alzines, els pins, els farbalans de les vinyes, les atzavares invasives que alguns puristes volen erradicar. Què seria del nostre mediterrani sense les atzavares? Pregunteu-ho al pintor Sunyer o al pintor Obiols. Què seria dels nostres febrers sense les mimoses, una altra espècie invasiva que també els botànics puristes volen eliminar? Pregunteu-ho a Josep Pla. Només espero que la llum de setembre continuï essent com la d’ara, perquè els que vindran puguin ser tan feliços contemplant-la com ho hem estat nosaltres en tots els setembres dels nostres estius.
La llum de setembre és prodigiosa sobretot a la tarda, quan comença a prendre una tonalitat rosada. Jo diria que és imprescindible per contemplar una figuera carregada de fruits. Verds o negres, la seva pell sembla desaparèixer i la llum fa emergir el vermell granatós del seu interior cap enfora. La llum de setembre fa el miracle de tornar les figues transparents, la llum de setembre revela el seu interior, el seu cor dolcíssim. Això passa amb les figueres, però també passa amb el raïm. Els grans, que van ensucrant-se per dins, prenen un to daurat, els gotims semblen embolcallats per un vel translúcid d’or. I tant si el vi que en faran és blanc com negre, ja veiem l’esperit que prendrà cos amb la seva fermentació.
I això també passa amb les alzines i amb els pins. I sobretot amb els pollancres i amb els plàtans. Tot allò que ara fa la llum de setembre amb aquests darrers és com una premonició del que passarà ben aviat. Ara el daurat ve de fora, aviat vindrà de dintre, quan la tardor xucli la vida de les fulles i vagin empal·lidint suaument fins que, ja mortes, caiguin als camins enfangats per les pluges. Però no ens avancem.
