Una llum que no s'enfuig

El diccionari entra enfugir-se com a sinònim d' escapar-se . En seria, doncs, una variant dialectal, però amics valencians que el fan servir m'asseguren que posa èmfasi en la gradació del procés, una mica com grans de sorra que se'ns escapen de les mans.

Sigui com sigui, és un d'aquells verbs que -com els normatius endur-se o emportar-se i els encara no normatius però molt vius enrecordar-se , emburlar-se , enriure's , etc.- no s'ha format prefixant l' en que ve del prefix llatí in -com embolicar-se o engreixar-se - sinó aglutinant el pronom en que indica procedència.

Són verbs que plantegen el dubte de si hi podem afegir un pronom en , que podria, en teoria, engegar un procés recurrent ad infinitum . El més lògic, però, és ignorar l' en aglutinat, que ja és lèxic, i usar l'en sintàctic com ho faríem normalment.

L' en de "Us en vau endur la clau" pot ser dolent si respon a "Què us vau endur?" i bo si respon a "Què us vau endur de l'hotel?", com també ho és en aquest text de Vayreda: "Un pessigoleix me resseguia les extremitats, com si fos la vida que se n'enfugís".

I igual que a la Bíblia interconfessional (1r Reis 9,28 ) m'hi trobo "Van arribar a Ofir, se'n van endur catorze tones d'or i les portaren al rei Salomó", si admetéssim enriure's hauríem d'escriure "D'aquell pobre noi sempre se n'enriuen".

Convé plantejar-s'ho, si més no pensant en registres molt informals. Però a mi el que m'ha inspirat el tast és haver tingut el privilegi de constatar aquest divendres a Berlín, amb motiu del 23è Col·loqui Germano-català, que la veu i la llum de Raimon, als quasi 72 anys, no s'enfuig sinó que enlluerna més que mai.