23/06/2011

Lluites molt selectives

Fa un parell de setmanes, Anna Punsoda va tenir l'amabilitat de convidar-me a una taula rodona que s'havia de celebrar a l'Ateneu Barcelonès dilluns passat, 20 de juny. L'altre ponent era Arcadi Oliveras. Naturalment, vaig acceptar de bon grat. El dimecres 15, però, li vaig trucar cap a les set de la tarda per manifestar-li la meva intenció de no participar en un acte en què també hi hauria aquesta persona, que acabava de fer algunes insinuacions que em van semblar al·lucinants (al cap d'uns dies se'n va desdir, cosa que retrata la fermesa de les seves conviccions i, sobretot, la fiabilitat del seu testimoni). Encara ara, passats els dies, no entenc la inexplicable frivolitat dels que van trobar perfectament normal boicotejar un Parlament. O potser sí que l'entenc, i d'això és del que vull parlar en aquest article.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

¿No és una cosa molt greu, això d'aturar un Parlament? Un Parlament de debò potser sí, esclar, però en aquest cas... és diferent, oi? No era el Parlament espanyol, ni el Parlament Europeu, ni res per l'estil. Era una altra cosa sobre la qual sí que es poden fer mofes perquè no s'acaba de considerar del tot una institució amb la mateixa legitimitat que les altres. Era només el Parlament de Catalunya. El Parlament "autonòmic", com alguns n'han dit sempre en públic (en privat n'hi diuen "regional"). Si llegeixen atentament la llista dels adherits a la causa d'Oliveras (abans que es fes enrere, esclar) entendran de què -i de qui- parlo.

Cargando
No hay anuncios

Crec que ja comença a ser un acte de covardia intel·lectual, més que de simple correcció política, anar repetint que "la idea és bona però hi ha quatre radicals que la fan malbé", etc. Aquest nyeu-nyeu és acomodatici i profundament hipòcrita. L'objectiu del 15-J era atacar la institució que representa la voluntat sobirana del poble de Catalunya, i el lema del 19-J deia "El carrer és nostre", igual que la sinistra frase atribuïda a Fraga Iribarne. Per què hem de continuar rient aquestes gracietes? Per què hem de fer veure que aquí no passa res i que la gent pot privatitzar un espai públic o vexar l'estàtua commemorativa del president Macià? Torno al que deia abans: potser perquè representa només un president "autonòmic". Poca cosa, doncs. Ben bé res.

A la plaça que han ocupat aquestes persones es diuen coses del tipus "Amb els pressupostos militars es podrien fer quiròfans" i altres tòpics en la mateixa línia. Ara: algú ha vist la convocatòria "Aturem la caserna del Bruc", per exemple? Jo tampoc. També es parla dels problemes derivats de no poder pagar la hipoteca; però ¿algú ha plantejat un "Aturem els jutjats", que és on es redacten les ordres de desnonament? Massa risc, no? O algú ha vist la d'"Aturem la Subdelegació del govern"? Jo tampoc. O, tant hi fa, "Aturem la multinacional X", o "Aturem la monarquia", o "Aturem el Tribunal Constitucional". ¿Les ha vist algú, aquestes crides -i dotzenes de possibles crides semblants-? Jo tampoc. Sembla, doncs, que estem contra tot, però d'una manera molt i molt selectiva. De fet, sembla que estem especialment indignats contra coses ben concretes: el Parlament de Catalunya, el dret a l'autodeterminació, els Mossos d'Esquadra, l'ús públic del català (" así nos entenderemos todos los compañeros ") o la mateixa estàtua de Macià. Segurament és fruit de la casualitat. I també deu ser purament casual que una de les poques propostes concretes i factibles sigui una reforma de la llei electoral que multiplicaria per 10 els diputats tant d'IU com d'UPyD i deixaria gairebé sense representació al Parlament de Madrid els partits nacionalistes catalans i bascos.

Cargando
No hay anuncios

Des d'una perspectiva democràtica, no és el mateix dir "Aturem la guerra" (o les centrals nuclears, o el que sigui) que cridar "Aturem el Parlament" (només el català, per descomptat). La manifestació de diumenge no ens pot fer oblidar què va passar el dia 15. Si ho fem, deixem oberta una porta per on hi passa tot: les millors intencions i les pitjors, i també les que semblen una cosa i en són una altra.