Lluita de gegants
El Brasil té l'economia més gran de l'Amèrica Llatina; Mèxic, la segona. El Brasil està de moda; Mèxic, no. Els analistes financers, els estudiosos i els mitjans de comunicació consideren el Brasil com un exemple de progrés; Mèxic, com un exemple de fracàs.
El futur pròxim portarà al Brasil la celebració de la fase final de la Copa del Món de futbol del 2014, els Jocs Olímpics d'estiu del 2016 i les riqueses dels jaciments marins de petroli de Tupí. En canvi, Mèxic es considera una regió del món econòmicament estancada, castigada per la droga, la violència, la inestabilitat i les violacions dels drets humans, paralitzada políticament i cada vegada més dependent dels Estats Units, malgrat els exabruptes ocasionals contra els ianquis.
Evidentment, aquesta comparació molesta els mexicans i satisfà els brasilers. Durant els anys noranta el relat més difós era exactament l'invers, i provocava la ràbia dels brasilers i l'arrogància dels mexicans.
La comparació amb el Brasil no agrada la comentocràcia ni els líders empresarials mexicans, i els provoca enveja. Per a un sector de l'esquerra política i intel·lectual mexicana, el Brasil és una arma per atacar el govern: mireu com se n'ha sortit el Brasil amb governs decantats cap a l'esquerra.
Alhora, les comparacions favorables amb Mèxic atien les ambicions internacionals i regionals del Brasil. Evitar un declivi com el de Mèxic, amb la seva història d'errors i la seva sortida virtual de l'àmbit de l'Amèrica Llatina, ¿no és una fantàstica raó per sostenir el lideratge brasiler? Mèxic mira cap al nord, no cap al sud.
Per a la resta del món, els brasilers protagonitzen un conte de fades; els mexicans, un relat de terror. Però la realitat és que les xifres diuen una altra cosa. Resulta sorprenent que l'any passat l'economia mexicana creixés més que la del Brasil: el 4% del PIB, mentre que el Brasil va créixer un 3%. Per al 2012 les previsions són que Mèxic creixerà un 3,5% i el Brasil un 3%. Si els Estats Units mantenen la seva recuperació i la Xina i Europa retrocedeixen, pot ser que l'economia mexicana superi la brasilera per segon any consecutiu.
Les dades demostren que el famós miracle brasiler comença a declinar. La presidenta brasilera, Dilma Rousseff, va haver de reduir la despesa pública excessiva ordenada abans de les eleccions pel seu predecessor, Luiz Inácio Lula da Silva. I la taxa d'inflació brasilera és gairebé el doble que la de Mèxic.
És veritat que al Brasil la classe mitjana ha crescut i que actualment representa una proporció més gran de la població que no pas a Mèxic. I des del 2000 el Brasil ha avançat més en la reducció de la pobresa que no pas Mèxic. Veurem si les darreres bones estadístiques econòmiques de Mèxic fan revertir aquesta tendència.
En les estimacions de l'ONU, Mèxic obté més bons resultats que no pas el Brasil en índexs com l'educació, el medi ambient i la salut. En l'informe sobre el desenvolupament humà de l'ONU, en el còmput global Mèxic ocupa la posició 57, mentre que el Brasil ocupa la 84.
L'any passat, el PIB per càpita a Mèxic va ser de 15.100 dòlars (uns 11.500 euros) i la del Brasil d'11.600 dòlars (uns 8.800 euros). L'última mesura del coeficient de Gini, que quantifica la diferència entre rics i pobres, corresponent al període 2008-2009, mostra que Mèxic és una mica més igualitari que no pas el Brasil.
La visió del món sobre aquests dos països és en bona part una qüestió de relacions públiques. Els dos últims governs del Brasil i l'actual han posat en marxa una sensacional campanya internacional d'autopromoció. Els dos últims governs de Mèxic van fer-ho modestament bé a l'hora de proclamar els èxits del país. En canvi, amb el president actual, Felipe Calderón, la imatge de Mèxic es projecta invariablement llòbrega.
El govern de Calderón s'ha centrat de manera unilateral en la guerra contra la delinqüència organitzada. Els resultats -47.000 morts en cinc anys, segons les estimacions oficials- donen una impressió catastròfica del país que no correspon a la realitat social i econòmica.
I és que Mèxic està més ben situat que el Brasil per aprofitar els corrents actuals de l'economia global. Exporta principalment productes manufacturats (gairebé tres quartes parts del total de les seves vendes arreu del món), sobretot als EUA. Una economia nord-americana més sana fa créixer la demanda de les exportacions mexicanes i crea ocupació a Mèxic. En canvi, el Brasil té una economia més basada en els commodities (primeres matèries com el cafè, el ferro i la soja) que no pas en els manufacturats. Els commodities constitueixen el 45% de les exportacions del Brasil. La Xina s'ha convertit en el principal client del Brasil, però l'economia en ebullició xinesa mostra signes de refredament. I el preu d'alguns dels commodities que exporta el Brasil també s'ha refredat.
L'aposta mexicana per les manufactures i per la integració en el context ampli de l'economia d'Amèrica del Nord sembla encertada.
La visió internacional sobre el Brasil i Mèxic no trigarà a canviar. El desembre d'enguany prendrà possessió un nou govern a Mèxic, segurament amb un nou enfocament de la batalla contra la droga. El 2014, la Copa del Món de futbol farà evidents els dèficits del Brasil en infraestructures, comunicacions, turisme i fins i tot seguretat, i revelarà quina és la realitat subjacent, més enllà de la reputació.
Malgrat l'orgull que hi ha al Brasil pel Partit dels Treballadors i la nostàlgia que hi ha a Mèxic pel Partit Revolucionari Institucional, durant les últimes dues dècades Mèxic i el Brasil han aplicat polítiques semblants en el terreny social, econòmic i polític. La història de tots dos països presenta un èxit moderat i un seguit de decepcions recurrents.
Cap dels dos no ha superat permanentment l'altre, tret de dos terrenys en què els brasilers són infinitament millors que els mexicans: el futbol i la jactància.
