Que el fang del País Valencià sigui una lluita de fang és la prova de la inutilitat del sistema democràtic tal com el coneixem. Quin desastre l’espolsar-se les culpes, el penjar la llufa al primer que passa, l’intentar, infantilment, dissimular. No comprenc els qui no actuen de seguida, a l’instant, rectificant, demanant perdó, no estant-se quiets quan hi ha una emergència. El desastre que estem vivint és comparable, si n’excloem les motivacions humanes, al de les Torres Bessones. El del càmping de Biescas, per una altra banda, i el del Prestige també s’hi podrien equiparar. En tots aquests casos la solidaritat humana es va –i la metàfora, que fem servir aquests dies, sap molt de greu– desbordar.
Organitzar és tan difícil com administrar, com ensenyar, com escriure. Decidir quantes escombres s’han de comprar per treure llot, decidir com s’agraeix públicament la feina dels voluntaris, decidir on van a dormir tots els que s’han quedat sense res, decidir com serà el funeral de tots els morts. Hi ha d’haver una litúrgia, sanadora, hi ha d’haver una resposta urgent, extraordinària, ara mateix, de la intendència. “Vostè se’n va a dormir aquí, li paguem la caixa dels seus morts i li regalem un pis i un cotxe, de moment”. Això és populisme? Més populista és anar a passejar i a aguantar el xàfec fent-se el dialogant. Es parla tot sovint de la “solidaritat” entre comunitats autònomes. La solidaritat es tria, si no, és un delme. Si tan solidaris som, i València és el país dels meus estimats avis, com és que no estem guarint la pena de tothom amb l'única cura possible, que són els béns materials, el confort, el futur?
