La lluita dels guionistes de Hollywood és la de tots nosaltres

Manifestació en suport a la vaga de guionistes de Hollywood el dia que fa 100 que es mobilitzen.

La intel·ligència artificial és l'estrella del moment per a les grans empreses. Les companyies es desesperen per mostrar com utilitzaran els nous models d'IA generativa, i els mitjans estan plens d'històries sobre el potencial transformador de la tecnologia. No es pot negar que podria augmentar significativament la productivitat. Però qui en sortirà beneficiat? La vaga en curs del Sindicat de Guionistes dels Estats Units (WGA) ens en pot oferir una resposta.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els guionistes de Hollywood s'enfronten a un futur a què aviat hauran de fer front tots els treballadors del coneixement –i sense el benefici d'una representació gremial–. El que està en discussió és com es farà servir la IA, i qui ho farà. ¿Els productors de televisió i de cinema consideraran la IA com una manera de reemplaçar els escriptors i reduir costos, o la utilitzaran per crear contingut de més qualitat, empoderant els treballadors creatius perquè siguin més productius i obtinguin més ingressos?

Ja hem recorregut un camí semblant abans. Al començament del segle XX, les millores ràpides en les tecnologies de fabricació van generar un marcat increment de la productivitat. Henry Ford, un pioner a l'hora d'aplicar aquestes tecnologies, estimava que la maquinària de motor “per si mateixa probablement ha duplicat l'eficiència de la indústria”, alhora que va permetre la construcció de fàbriques molt més grans. Però els treballadors no compartien automàticament aquests guanys. Per contra, això va passar recentment quan es van crear noves tasques i quan els treballadors van adquirir prou poder de negociació per exigir millors salaris. Aquests són els dos pilars de la prosperitat compartida.

Mentre que Ford i els seus contemporanis efectivament van automatitzar alguns processos, les fàbriques millorades també van introduir moltes activitats noves que exigien mà d'obra humana –des de preparació de materials i manteniment de maquinàries fins a operacions de coordinació–. Aquestes tasques van ampliar l'aportació dels treballadors a la producció, cosa que es va traduir en un gran increment de la demanda de mà d'obra. El 1899, la indústria automobilística dels Estats Units feia servir uns quants milers de treballadors, que produïen al voltant de 2.500 vehicles l'any. El 1929, Ford i GM fabricaven, cadascuna, 1,5 milions de cotxes anualment (la producció total de cotxes als Estats Units era del voltant de 4,5 milions), i la indústria ocupava més de 400.000 persones.

Cotxes en una fàbrica el 1920.

El segon pilar és el poder de negociació. La famosa vaga a GM el 1936-37 va ser un pas clau per assolir un reconeixement sindical, millors condicions de treball i una compensació més gran per als treballadors. Al llarg de diverses dècades, el nou equilibri que es va desenvolupar entre el sector gerencial i els treballadors a la indústria automobilística va contribuir a un creixement salarial accelerat. Part del que va fer això possible va ser l'èmfasi en una formació i capacitació contínua dels treballadors per fer noves tasques. Tant els ocupadors com els empleats es van beneficiar amb el creixement de productivitat.

Als anys 1960, la producció automobilística dels Estats Units s'havia duplicat respecte als anys 1920, i els quatre principals fabricants feien servir 1,3 milions de treballadors –més de tres vegades per sobre de l'ocupació del sector quatre dècades abans–. Així mateix, els guanys ajustats per inflació de les firmes dominants, GM i Ford, eren aproximadament cinc vegades més elevats que en dècades anteriors.

L'ascens de la mà d'obra organitzada a la indústria automobilística també va establir un model de negociació entre el capital i els treballadors que van implementar altres indústries. Imaginem què hauria passat si les empreses manufactureres haguessin intentat adoptar “fàbriques sense treballadors” als anys 1950, com alguns havien començat a proposar. El creixement de la productivitat (per no esmentar la prosperitat compartida) s'hauria vist marcadament perjudicat mentre es perdien les aportacions humanes al treball tècnic, al disseny, al manteniment, a la inspecció i a la resolució creativa dels problemes.

Avui afrontem canvis igual de revolucionaris, ara que els executius estan considerant la manera d'aplicar la IA generativa a tots els components de la producció i la distribució de coneixement. Les empreses tecnològiques líders fan front a moltes de les mateixes eleccions que els fabricants de cotxes van haver d'afrontar al començament del segle XX. ¿S'haurien d'utilitzar les noves tecnologies poderoses per automatitzar la feina del coneixement i els treballadors complementaris? ¿O la IA es podria convertir en una eina per impulsar la productivitat i la creativitat dels treballadors? Molt dependrà de si els treballadors tenen veu i de com aquestes tries afecten la productivitat i la qualitat del producte.

Hi ha motius per pensar que la vaga del WGA podria ser més important encara que les lluites pel reconeixement sindical a les fàbriques de Ford i GM fa cent anys. Per començar, els treballadors creatius de Hollywood estan molt ben organitzats i tenen una força única en comparació amb els treballadors d'altres sectors. Si no tenen èxit, altres treballadors del coneixement tindran encara menys oportunitats de forjar el futur.

Les tries que hem de fer són històriques, perquè els productors cinematogràfics poden sentir la temptació òbvia d'escollir el camí fàcil: “automatitzem tot allò que puguem”. Aquesta estratègia pot ser rendible a curt termini si permet que es produeixin més espectacles a baix cost, amb menys guionistes, actors i altre personal. Però els guanys i la producció d'alta qualitat dels estudis no són el mateix. Encara no hi ha res que substitueixi l'enginy i la creativitat humanes. Si mirem més enllà de l'escarafall actual, ens hauria de resultar evident que és poc probable que predir la propera paraula en una oració i afegir la “saviesa” disponible a internet hagi de generar una producció artística superior.

El camí fàcil és especialment costós pel que deixa de banda. La IA generativa es podria convertir en una eina immensament beneficiosa en mans d'artistes creatius, ajudant en la investigació i el desenvolupament de noves idees. Si podem trobar la manera d'avançar pel bon camí, la IA podria impulsar encara més el progrés tecnològic i fomentar els retorns generats per l'enginy humà.

En aquesta vaga de guionistes hi ha molt en joc. Òbviament, seria un desastre per als treballadors que els estudis cinematogràfics els marginessin. Els treballadors del coneixement –i, de fet, tots els treballadors– haurien de desitjar que el WGA i els seus membres aconsegueixin demostrar no només de quina manera els sindicats poden fer créixer els salaris a curt termini, sinó també com es pot utilitzar la tecnologia per donar suport a la creativitat, en lloc de simplement desplaçar-la.

Copyright Project Syndicate

Daron Acemoglu és professor d'economia del MIT; Simon Johnson va ser economista en cap de l'FMI i és professor de l'Sloan School of Management del MIT. Austin Lentsch, investigador al Blueprint Labs del MIT, és coautor d'aquest article.
stats