Contagi zero (i II)
Una de les dificultats objectives que es plantegen a l’hora d’adoptar mesures col·lectives i individuals relatives a la covid-19 és la manca de dades de qualitat sobre la prevalença de la malaltia. Estem bombardejats per muntanyes de números i estadístiques que tothom sap que no són representatives, ja que són fortament incompletes. Això no obstant, enmig de la confusió hi ha algunes excepcions de gran valor, que per tant cal esprémer.
Un exemple són les dades que provenen de Corea del Sud, la rellevància de les quals ve del fet que corresponen a més de mig milió de tests de presència de SARS-CoV-2, aproximadament el 98% dels quals han resultat negatius. Això darrer és clau atès que, dins dels límits de representativitat que pugui tenir la mostra, assegura que els resultats no estan tergiversats per la manca d’informació del nombre de persones portadores però asimptomàtiques: entre el mig milió de persones testejades, aquestes darreres van ser identificades i formen part del grup de positives. Constatat aquest fet, la informació important que ens proporcionen les dades a data d’avui és que de totes les persones que han resultat positives, un grup d’una mica més del 2% no ha pogut finalment superar la malaltia i un altre grup del voltant de la meitat d’aquest percentatge l’ha superada després de passar per una fase severa que ha requerit potents cures intensives. Retenim aquesta xifra: 2%.
Els epidemiòlegs remarquen sàviament que no se sap si els percentatges són extrapolables al nostre entorn, clima, època de l’any, organització social, distribució d’edat, estat de salut prèvia de la població i un llarg etcètera de factors. Però és una dada objectiva que tenim. Podem analitzar a partir d’ella en la hipòtesi que, aproximadament, sigui d’aplicació aquí. Per exemple, podem preguntar-nos què representaria si féssim cas dels que proposen que assumim que tard o d’hora tothom s’infecti i que només hem de procurar que, mentrestant, el sistema sanitari no es col·lapsi. El 2% de 7,5 milions són 150.000 i de 47,5 milions són 950.000. Així doncs, és d’esperar que o bé algú té una prognosi mèdica o geogràfica prou convincent per assegurar que per alguna raó la letalitat de la covid-19 serà significativament més petita per als humans que viuen a Barcelona que per als que viuen a Seül, o que aviat es disposarà de fàrmacs efectius, o bé la prioritat ha de seguir sent evitar infeccions dels col·lectius de risc.
La infecció té dues fases, la transmissió per mitjans físics de persona a persona i els processos bioquímics que tenen lloc una vegada el virus ha accedit a l’interior del cos en quantitat suficient. Ha quedat ben establert que el mètode per dificultar la primera es resumeix en tres paraules: distància, mascaretes i higiene. És a dir, separació física entre persones; boca i nas tapats, tothom; i mans ben netes per tocar cara o ulls. Aquestes mesures de barrera física s’han demostrat efectives arreu del món per contenir dràsticament la propagació del virus. De les tres, només la primera és difícil i en alguns casos molt difícil, en el sentit que requereix una organització individual i col·lectiva adients, que en certes circumstàncies és complicada d’adoptar o implica profunds canvis. Els transports públics, les escoles i alguns esdeveniments esportius o culturals en són exemples obvis. Per a aquest dijous no hem tingut temps de preparar la diada de Sant Jordi als carrers, però per al 23 de juliol sí que ho farem, i ho celebrarem en el format que escaigui.
La importància de mantenir com a objectiu primer i prioritari evitar la infecció, en contraposició a assumir que tothom s’infecti i que el sistema sanitari ja se’n farà càrrec, ve molt reforçada també per les dades recollides pels sistemes de salut de diversos països, que indiquen que una part dels pacients que superen la malaltia després de rebre assistència respiratòria i farmacològica intensa i fortament invasiva durant diversos dies ho fan amb seqüeles importants i sembla que probablement duradores. L’impacte real d’aquest fet es veurà durant els propers mesos i anys, però si les preocupades impressions actuals dels metges i metgesses que viuen la situació a primera línia es compleixen, hauria de ser evident per a tothom que tenim forts incentius individuals i col·lectius per seguir dedicant esforços focalitzats a minimitzar el risc d’infecció. Distància, mascaretes, higiene. O potser, en una sola paraula: organització.
Alguns països, a més a més de continuar fent, naturalment, tants tests com poden, tan ràpid com poden, s’han pres la cosa com un deure ciutadà individual de la màxima importància. Com a resultat, alguns fins i tot ja obren certes escoles, comerços, espais públics i serveis, amb les restriccions i protocols que cal en cada cas. Si els ciutadans i ciutadanes d’altres països ho poden assolir, si ens organitzem bé quan les autoritats obrin el confinament, nosaltres també.
