Salt: que difícil!

El mes de febrer del 2004 el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va visitar Salt, per reconèixer l’especial situació del municipi i per provar de minorar les dificultats que afrontava. La comunitat educativa li va entregar una carta en la qual, tot agraint-li la visita, li deia: “Salt és una població d’acollida, [...] però la riquesa que aporta la diversitat queda enterbolida en la mesura que el creixement de la immigració es produeix de manera tan accelerada i en tan poc temps. [...] Als centres educatius es reflecteix la realitat social i la tasca educativa esdevé especialment difícil”. Es destacava, per exemple, que del juny al febrer havien arribat 290 alumnes, 202 a primària i 88 a secundària.

Aquest inici de text el podríem reproduir el 2017 exactament amb les mateixes paraules i amb xifres molt similars. I a Maragall, en aquell moment, se li feien un seguit de demandes: “una planificació a curt i a llarg termini dels equipaments escolars necessaris”, “una consideració específica i singular per a la dotació de professorat i de serveis de suport als centres”, “una consideració específica, singular i personalitzada també dels centres privats concertats del municipi, per poder participar en un pla d’igualtat en l’escolarització de l’alumnat” i “recursos específics i singulars per atendre l’alumnat nouvingut, que, a banda de la dificultat de la llengua, arriba amb unes mancances acadèmiques molt grans per una deficient o inexistent escolarització prèvia”.

Han passat dotze anys i ens costa de veure un avenç, sense negar que s’han aportat alguns recursos per pal·liar la situació i que hi ha hagut tota mena d’intervencions d’ajuda des de diverses instàncies. Una iniciativa especialment destacable és la d’un grup de famílies autòctones que han decidit, de manera col·lectiva, fer una aposta decidida per l’escola pública i matricular-hi els fills.

En canvi, ha faltat una actuació decidida i coordinada des de les administracions que pogués afrontar el problema en tota la seva dimensió.

I ara les escoles públiques de Salt ja tenen, totes elles, més d’un 90% d’alumnat immigrat. És cert que una part d’aquesta població és nascuda a Catalunya, però el context de creixement dels infants és molt tancat en la seva cultura d’origen, sense contacte amb població autòctona, ni al carrer ni a la mateixa escola, com es posava de manifest en el reportatge sobre La Farga aparegut a l’ARA Comarques Gironines del 24 de novembre.

Les característiques de població del municipi tenen diverses repercussions en les escoles i els instituts públics. En destaquem només quatre.

En arribar a P3, els nens i nenes no coneixen la llengua catalana, i poquíssims coneixen la castellana. El mateix passa amb els que arriben dels seus països d’origen al llarg del curs, amb diferents edats. L’escola ha de procurar que les aprenguin per tal que els siguin funcionals per a l’aprenentatge. Però la recerca científica parla d’un mínim de cinc anys per assolir aquest nivell, sempre que sigui possible la comunicació amb població autòctona (no és el cas) i que la llengua d’ús social sigui la mateixa que la de l’escola (que tampoc). La situació de desavantatge és evident.

La gran mobilitat de l’alumnat repercuteix negativament en el progrés acadèmic. L’escola ha de fer contínuament grans esforços per procurar la seva adaptació i per poder-los atendre dignament.

Les famílies tenen poques possibilitats d’oferir un context de convivència ric en estímuls. El progrés en el coneixement del món recau de manera força exclusiva en els centres educatius.

Les dificultats econòmiques en les famílies deriven en situacions de neguit que no permeten un clima tranquil, tan necessari per a l’educació dels fills. L’escola ha d’organitzar aquest espai de relació entre els nens i amb els adults i ha d’ajudar-los a buscar alternatives en la resolució dels conflictes que van sorgint.

Queda clar que l’escola és un element clau i determinant i, en segons quins aspectes, exclusiu per a la millora personal i acadèmica dels escolars del municipi. Alhora contribueix de manera decisiva a la cohesió social i esdevé un element imprescindible per al progrés a curt i a llarg termini de la població.

Per tot plegat, dotze anys després, continuem reclamant actuacions coordinades des de les administracions, “singulars i específiques”, per millorar una situació que és molt difícil, que és cada cop més difícil. S’entén el missatge?