L’índex estatal dels preus de lloguer està vigent des d'aquest dissabte. En això, Catalunya ja és gat vell, i acumula experiència prèvia, des de l’aprovació de la llei de contenció de rendes –el setembre del 2020– fins a la seva parcial suspensió pel Tribunal Constitucional, divuit mesos més tard. Unes lleis, tant la versió autonòmica com l’estatal, que impulsen un canvi radical: convertir el mercat lliure de l’habitatge de lloguer en un mercat regulat en les ciutats on hi ha més demanda, que són moltes.
L’intens debat previ a la llei s’ha traslladat ara a l’avaluació dels resultats, per demostrar a banda i banda, defensors i detractors, que tenen raó. L'avaluació de polítiques públiques és sempre un exercici imprescindible, tant per saber si s’han assolit els objectius que es pretenien com per estudiar-ne segones derivades. En aquest sentit, les dades publicades per l'Incasòl confirmen que els preus van baixar en els municipis qualificats de zona tensionada. Per tant, a priori, el primer objectiu, el de contenir els preus, s’hauria assolit durant aquells divuit mesos.
Ara bé, pel que fa a les derivades, divuit mesos no és suficient per acabar-les de constatar en el parc immobiliari, amb uns tempos més lents en comparació amb altres mercats. Què passarà a la llarga amb l’oferta de pisos de lloguer? Tota lògica apunta a una reducció perquè es limita el rendiment de l’activitat i s’endureixen les obligacions per als propietaris, per la qual cosa pot guanyar atractiu l’opció de vendre el pis, sobretot per a petits inversors. Però, abans, esclar, els intents d’adaptació. El primer, les corredisses per tancar contractes abans de l’entrada en vigència de la llei. I, ara, reclassificar l'habitatge de lloguer habitual a temporal, per no parlar del possible increment de l’economia submergida, on es pacta un preu sobre el paper i un extra de sotamà.
La solució que va passar de llarg era una política progressiva, constant i llarga, d’habitatge protegit per assolir uns percentatges similars als dels països europeus, del 15% o 20%. Però gestionar habitatge oficial és difícil i costós. Es requereixen abundosos recursos, tant per a la gestió dels inquilins com per al manteniment dels habitatges; recursos que entrarien en competència amb partides crucials com l’educació o la sanitat. Però traslladar al sector privat la responsabilitat de garantir el dret a un habitatge digne serà problemàtic.
Què passaria si es fixés un preu màxim pel litre d’oliva? O pel quilo de tomàquets de sucar pa? La limitació de preus sense límits de temps és molt perillosa. Un precedent recent va ser fixar el preu kilowatt/hora, però amb una vigència limitada. Altres intervencions han passat per la reducció d’IVA o la compensació del preu de la gasolina (que val a dir que tampoc van ser eficients). Si un mercat es considera sensible, i massa profitós, existeixen altres maneres de fer-lo menys atractiu.
Encara que no sigui explícit, hi ha un rerefons de consens en el fet que aquesta no és la solució. Però el problema és greu, la pressió social alta, i sembla que la conclusió és que millor una mala resposta que cap resposta. Cal projectar la sensació que s’està actuant, sobretot en aquest cicle electoral perpetu en què ens trobem.
