

L’encariment dels lloguers ha esdevingut el focus de l’atenció pública. Per a les esquerres la solució és sancionar els propietaris que violin el topall dels lloguers fixat per normativa pública. Per a les dretes la llibertat contractual donarà els incentius per augmentar l’oferta d’habitatge en lloguer. Els qui eviten posicionar-se en el debat dreta-esquerra insisteixen en la urgència de promocionar l’oferta d’habitatge públic –o sigui, fugir d’incentius i fugir de sancions.
Els pactes contractuals han de ser protegits i això implica seguretat jurídica per als propietaris i els llogaters. Actualment, la seguretat és escassa si tenim en compte la tendència de moltes administracions i alguns corrents polítics d’acusar els propietaris dels desnonaments que es produeixen. De fet, la regulació dels desnonaments és tan complexa que fins i tot un ajuntament governat per la CUP, com el de Girona, ha hagut de reconèixer que una ocupació flagrant no podia ser admesa ni protegida quan violava el dret d’algú altre –fins i tot a la petita propietat–. El fonament de la inseguretat jurídica s’origina en actituds comprensives amb els qui no poden pagar els seus lloguers. Els petits propietaris –que són la majoria– es veuen obligats a una solidaritat indesitjada i aleatòria amb qui els ocupa. I la llei, la justícia i les autoritats no els protegeixen. Qui ha passat per aquest tràngol només pensa a vendre la seva propietat immobiliària a qui li pagui més i esdevenir autènticament rendista adquirint actius financers, que estan molt més protegits legalment i que també estan més ben vistos socialment. Ningú no proposa ocupar uns actius financers. Tothom en diria “robar”. Els actius financers estan ben tractats fiscalment. Com més grans són, més ben tractats estan i no es qüestionen, a diferència dels actius immobiliaris.
Les sancions, ara aprovades amb xifres molt importants, tracten de disciplinar els actors del mercat del lloguer, especialment els oferents d’habitatge de lloguer. En una societat que viu del turisme, del consum dels professionals d’alt nivell i de les inversions de rics d’arreu del món, es produeix la incongruència de lluitar contra el lloguer turístic i l’habitatge de temporada, barrejant-los, a més, imprudentment. Una altra cosa és perseguir el frau de contractes subscrits amb finalitats diferents i vergonyoses, més pròpies d’un món subdesenvolupat. Paradoxalment, com més pegues es posen als habitatges turístics i als de temporada, més augmenta la disposició a pagar-ne preus més alts. Les sancions espanten l’oferta, però no espanten gaire la demanda. El resultat són uns preus més alts.
El raonament econòmic i jurídic enerva les esquerres, que només accepten el raonament polític. Dissortadament, la trajectòria de les administracions per regular, controlar i moderar el lloguer és poc convincent. Hi ha una tensió fortíssima entre els votants que volen fer valer el seu pes per aconseguir habitatge barat, els votants que volen poder tenir ingressos dels seus estalvis abocats en patrimoni immobiliari i el desig de les administracions d’obtenir més recursos de l’activitat immobiliària. Si no hi ha una acció pública més decidida i virtuosa la tensió puja i no sembla trobar límits.
Enmig hi ha una onada immigratòria de grans dimensions, que ja és objecte del desig polític per part de molts partits. I que inclou una onada d’arribada de ciutadans comunitaris que tenen dret a votar a les eleccions municipals, i de rics de tot el món que malden per tenir algun tros de la nostra terra –apartament o finca.
L’experiència històrica no ens il·lumina prou i els exercicis de causalitat i d’impacte són encara poc concloents. Històricament, les grans onades immigratòries han generat barraquisme en un primer moment. Les darreres onades en segueixen generant sota d’altres formes però amb la mateixa realitat. A mesura que les autoritats augmenten el sòl disponible, donen facilitats per a la construcció privada i promouen la construcció d’habitatge públic, l’oferta i la demanda es van equilibrant. Progressivament, els immigrants es guanyaran millor la vida, esdevindran llogaters més solvents i acabaran sent petits propietaris que llogaran a nous immigrants. Aquest cicle es va repetint.
Què falla més a casa nostra? Que la joventut de famílies que haurien aspirat a poder llogar o comprar habitatge no ho poden fer. I això ens porta al que em sembla que és la causa última: el model productiu. Un model productiu de salaris baixos i alta immigració no genera ni generarà mai prou habitatge a la velocitat sol·licitada. Calen feines més ben remunerades, més seguretat jurídica, més superfície urbanitzable, més proactivitat pública i més facilitats per a la mobilitat metropolitana i interurbana. Ens falta el que cal per millorar i tenim el que cal per empitjorar. Tractem de treure'n passió i demagògia, posem-hi una mica de seny i anem per feina.