Llegim que a Sant Cugat hi ha tot d’amos de pisos que no renovaran els llogaters, perquè pretenen llogar-los però per habitacions. Cada habitació pot costar uns 500 euros, per tant, quatre persones, cinc, fan dos mil euros.
Els pisos que diem, de Sant Cugat, clarament són per a les minyones i majordoms. Tres o quatre minyones compartint pis, compartint, doncs, nevera –es fa un sopar de batalla i, el cap de setmana, se surt a ballar fins que el cos ens digui prou– i lavabo.
Abans, als anys trenta hi havia la figura del dispeser. Un home sol –una dona, no– vivia de dispeser en una casa. La casa era d’una família i ell dinava i sopava amb la família. Tenia una cambra. Lògicament, no “sabia” fer-se el menjar. Ni li corresponia.
Recordo un conte d’en Folch i Torres. El dispeser dina escudella amb la família i li cau, al plat, “una llàgrima com un cigró”. Per anunciar que una casa admetia dispesers, el que solia fer era posar un paper de diari a les baranes del balcó. I tothom ho entenia.
Hem compartit cases, quan hem sigut joves. Jo, fins i tot, casa de pagès, al Gallecs expropiat. Els prestatges de la nevera repartits, no et mengis el meu formatge de bola, lladre. Però això d’ara, habitacions compartides, entre gent que no es coneix, és tota una altra cosa. Els llogaters menjaran pitjor, perquè el dret a cuina serà comú, i descansaran pitjor, perquè aquella no serà casa seva, i potser no tindran sofà. Cap quadre, esclar. Per a què? Cap gerro de flors, només faltaria, cap sabó dels plats d’oferta, per a què? Que casa teva no sigui casa teva, que tinguis una cambra fa que l’arrelament al poble, a les estacions de l’any, a les botigues, a la vida, sigui de circumstàncies, perquè no és per a sempre. Fins i tot els gats, gossos, ratolins tenen més drets, perquè d’alguna manera es fan confortable el lloc on fer vida. Aquesta frase.
