Quan Carles Puigdemont es va fer fonedís davant dels nassos de la policia el mateix dia de la investidura de Salvador Illa, molts dels seus votants van arrufar el nas. La gent –en general– no entén gaire que els polítics es dediquin a la prestidigitació, encara que la vesteixin com l’enèsima jugada mestra. I això no treu que una part molt important del país empatitzi amb l’anòmala situació de l’expresident, que continua essent un represaliat polític. I ara, a més, és el cap de l’oposició in absentia, la qual cosa hauria d’amoïnar principalment Salvador Illa i el seu sentit institucional (que acaba de practicar ni més ni menys que amb Jordi Pujol).
L’escapada de Puigdemont no va ser una jugada mestra. I el que va passar dimarts al Congrés, quan Junts va impedir que es tramités la regulació dels lloguers de temporada, tampoc no ho va ser, tot i que a alguns els ha fet la impressió d’un cop d’efecte estudiat, fins i tot pactat amb el PNB, o l’embrió d’una majoria alternativa a Pedro Sánchez. L’impacte mediàtic, que massa sovint és la benzina de Junts, va propiciar en aquesta ocasió un error de càlcul monumental, perquè la qüestió de l’habitatge és, avui dia, una de les més sensibles, una de les que no admeten bromes ni tacticisme. Si els de Puigdemont volien marcar paquet davant del PSOE, no hi ha dubte que aquell no era el moment ni el tema.
Els designis tàctics que mouen Junts són comprensibles i coneguts: Es tracta de recordar permanentment a Sánchez la seva fragilitat. A diferència d’ERC, Junts vol deixar clar que la seva política espanyola és accidentalista (no importa el PSOE ni el PP, importa Catalunya). La gent més d’esquerres es pot estirar els cabells tant com vulgui, però no fa tant que Xavier Trias va perdre l’alcaldia per una aliança entre PSC, Comuns i el PP. Els votants se’n recorden. I des del punt de vista indepe, no es pot dir que a ERC, alineada amb el bloc de l’esquerra plural, li hagi anat millor. Ans al contrari.
Ara bé: Turull i companyia ho tindran molt complicat per explicar en què beneficia Catalunya la barra lliure dels lloguers de temporada, que a Barcelona suposen ja el 40% de l’oferta amb una escalada de preus vergonyosa. I encara més els costarà explicar els flirtejos ocasionals amb la dreta espanyola, en contrast amb la indiferència, per no dir l’hostilitat, que els genera l’acord PSC-ERC pel finançament de la Generalitat. No cal dir que aquest acord, sense Junts, tindrà un recorregut encara més difícil. Cosa que, en un país normal, hauria de concitar una mica de generositat mútua.
El cop d’efecte de Junts en el tema dels lloguers de temporada no s’explica per motius competencials –van fer el mateix al Parlament de Catalunya– sinó per “no criminalitzar la propietat”, en paraules de Jordi Turull, en la mateixa entrevista en què anunciava l’abstenció que després, en una finta d’última hora, es va convertir en un vot negatiu. Es va impedir així no ja l’aprovació, sinó la simple admissió a tràmit d’una proposta que pretén incidir en un fenomen que a Catalunya, i especialment entre els joves, desperta una fortíssima preocupació, per no dir una altra cosa.
Junts té tot el dret a recuperar les posicions centristes o dretanes de l’antiga CiU, i pot fer-ho sense aigualir el seu independentisme. Però li convé fixar posicions polítiques que no depenguin de la dèria obsessiva per fer-se notar, o dels vaivens derivats de l’hiperlideratge de Carles Puigdemont. El capteniment del partit, ara mateix, és més accidentat que accidentalista. El pròxim congrés és una gran ocasió, doncs, per aclarir el seu full de ruta. I encara que tot acabi amb la lògica aclamació al líder absent, no pot ser un congrés de flors i violes, sinó de debat sincer –si es pretén que sigui útil.
