Els llocs més increïbles del món

Ha arribat l’estiu, l’època de viatjar en què molts americans surten corrent cap a Cape Cod o la costa de Nova Jersey, a l’est dels Estats Units. Són destinacions magnífiques, i algun dia escriuré una sèrie d’articles sobre les millors platges del món.

Alhora, però, viatjar també pot ser una experiència molt educativa, un pas endavant cap a l’empatia i l’entesa internacional. Així que, per als que tenen a dins una part aventurera i volen escapar-se de les masses histèriques que s’acumulen durant la temporada estival, us deixo una sèrie de llocs que us recomano que visiteu. Segurament són alguns dels llocs més increïbles del món.

Atol de Bikini, illes Marshall. En aquesta illa de corall a l’oceà Pacífic s’hi feien proves nuclears durant els anys 1940 i 1950; tot i així, després de dècades d’abandonament, s’ha convertit en un racó increïblement bonic, més enllà de la seva història. La radiació ha desaparegut i, al seu lloc, s’alineen platges de sorra blanca amb palmeres de cocos, petxines i, de tant en tant, una tortuga marina gegant que de seguida avisarà els seus amics: “Mireu quina cosa més estranya, un ésser humà!” Aquesta illa ens recorda el poder redemptor del temps i la natura.

Potosí, Bolívia. No hi ha cap país de l’Amèrica Llatina que sigui més pintoresc que Bolívia i, probablement, la ciutat boliviana més memorable és Potosí. Els exploradors europeus hi van descobrir una enorme muntanya de plata al segle XVI i, a partir de l’any 1600, Potosí es va convertir en una de les ciutats més importants del món. Els turistes que hi vagin poden baixar a les mines de plata, una experiència xafogosa i inoblidable. El sufocant descens es fa a través de diminuts túnels plens de pols, es pot parlar amb alguns dels miners i fer-se una idea de com viuen molts bolivians que treballen a les mines cada dia. Després d’un parell d’hores a les profunditats de la terra, de vegades havent de fer esforços per respirar i patint per possibles ensorraments, de ben segur que sentireu una gran empatia pels treballadors que fan les coberteries i vaixelles de plata.

Cascades Victòria, Zimbàbue. Un dels nostres millors viatges en família va començar a les cascades Victòria, que et deixen moll com si t’haguessin ruixat amb un esprai i són tan immenses que fan que les cascades del Niàgara semblin un estany de jardí. Després vam llogar un cotxe per anar al Parc Nacional Hwange, desert de gent però ple de zebres, girafes, elefants i altres animals. Zimbàbue rep molts menys turistes que Sud-àfrica o Kènia, i l’índex de criminalitat també és molt més baix.

Amritsar, l’Índia. El Temple Daurat, el santuari més sagrat del sikhisme, està situat al nord-oest de l’Índia, prop de la frontera amb el Pakistan, i és un dels llocs més bells per contemplar el poder de la fe. El temple, que té quatre-cents anys d’antiguitat, és en un llac i atrau fidels sikhs d’arreu del món. No el visiten tants turistes com el Taj Mahal, però és igual de serè, grandiós i inoblidable. El circuit del llac es fa amb els peus descalços, el cap cobert i, per a una experiència completa, es pot menjar i dormir als temples.

Tanna, Vanuatu. Aquesta illa remota al sud del Pacífic destaca pel seu volcà, encara en actiu, al qual es pot pujar de nit. Des de la vora del cràter, es pot mirar cap avall i veure el foc i la lava fosa. És un espectacle de focs artificials naturals. La gent de Tanna us oferirà una mica de kava, l’embriagadora beguda autòctona, i potser us convidarà a ballar danses tradicionals. La religió local es basa en un culte cargo : la gent creu en un déu anomenat John Frum, una figura inspirada en un militar nord-americà que durant la Segona Guerra Mundial va arribar a l’illa i va ser la primera persona que va mostrar als autòctons productes industrials moderns. Una de les teories diu que, en presentar-se, va dir “John from America ” [John, d’Amèrica] però només van sobreviure les dues primeres paraules, que es van convertir en el seu nom.

Túnels de Cu Chi, Vietnam. Als túnels vietnamites de Cu Chi es pot seguir un guia mentre t’arrossegues per terra, retorçant-te sobre l’estómac, al llarg d’uns túnels subterranis cavats per soldats del Vietcong que els utilitzaven, i fins i tot hi dormien, durant la Guerra del Vietnam. Avui dia aquests túnels s’han eixamplat per facilitar l’entrada d’americans cepats, però encara continuen sent un pèl justos. Després de recórrer una seixantena de metres a quatre grapes, l’única cosa en què penses és a sortir, i és aleshores que entens que la victòria militar no és només qüestió d’armament, sinó també de compromís.

Evidentment, passar una relaxant setmana a la platja amb una pila de llibres no està gens malament. Però si esteu realment desesperats per fugir de les aglomeracions aquest estiu, descobrir nous mons i tornar a casa amb una bona història, tingueu en compte aquestes destinacions. Potser la infraestructura turística no és la millor, però la gent (o els elefants) ho compensa de sobres.

Fa uns anys, quan vaig visitar les illes de Kiribati, al Pacífic, vaig fer la reserva per telèfon per assegurar-me que trobaria un lloc per allotjar-m’hi. L’home de l’hotel va accedir a guardar-me un lloc, però no va voler saber més detalls. “No cal que em digui el seu nom: si arriba un nord-americà a l’aeroport, segur que el reconeixeré”, va assegurar.