El lloc de l'immigrant
Quin és el lloc de l'immigrant en un futur estat català? Territori d'acollida per excel·lència, estem davant d'un escenari singular, ja que parlem de l'únic exemple a Europa on la construcció nacional i d'estat té lloc simultàniament amb el fenomen migratori. Aquesta distinció històrica fa que Catalunya pugui utilitzar l'estructura d'oportunitats que ja té per integrar millor els immigrants i acomodar la seva diversitat de llengües, de pràctiques culturals, de religions. Serà l'única nació europea que construeix la seva via estatal pròpia amb els immigrants. Per tant, en aquest àmbit Catalunya pot aportar innovació a una UE que, d'entrada, veu els altres des de criteris excloents i que es construeix amb una lògica protectora dels estats dels segles XIX i XX, que interpreten la diversitat com una anormalitat en el curs d'una història que no l'havia previst.
En un estat català, la cultura pública comuna, que ja ha començat a definir-se, és la base d'una concepció dinàmica de comunitat política que té quatre artèries: 1) la llengua catalana, 2) valors democràtics de convivència dins de la diversitat basats en el tractament equitatiu de la seva població, 3) el respecte dels drets humans de les persones independentment del seu origen i estatus legal, i 4) la seva aposta per aprofundir en els avantatges de la diversitat, promovent espais d'interacció que projectin una societat cohesionada i una "cultura cívica de la diversitat".
Com a força comunicativa pública, el català es manté com el principal símbol diferenciador d'un poble multilingüe que assegura el desenvolupament social i econòmic de Catalunya. Alhora, el cosmopolitisme és la base identitària d'aquest projecte i hi exerceix un paper molt positiu, tant en els àmbits del comerç internacional com de les relacions diplomàtiques i en l'intercanvi de coneixements i de ciència.
En aquest context de fonamentació d'un estat dins d'un context de creixent mobilitat humana, per a un estat català nou dins d'Europa la política d'immigració constitueix un dels recursos més visibles de gestió de la seva sobirania nacional.
Tot i que és cert que una política d'immigració és comprensiva i integral -en tant que abasta quasi tots els dominis de la vida quotidiana, tots els sectors públics sense excepció i totes les fases d'incorporació dins del territori-, també és cert que té uns elements específics propis directament relacionats amb la gestió dels límits de la seva comunitat nacional, ja que estipula qui entra, quants es mantenen dins de les fronteres territorials i quins criteris s'adopten pel que fa a la pertinença nacional. Per tant, l'element clau d'un nou estat català serà tenir una teoria de fronteres clarament definida, i aquesta definició s'haurà de fer sobre la base d'una concepció de comunitat nacional que el distingeixi i l'uneixi amb altres estats europeus. Això també inclou la codificació dels drets i deures individuals, com ara el dret al vot i els criteris d'accés a la ciutadania catalana. En tots els casos, les polítiques d'immigració són d'identitat nacional.
L'estat català requerirà també que es reforci un tipus d'actuació que no s'ha tingut l'oportunitat de practicar. Parlem de la decisiva tasca d'acció diplomàtica amb la UE, fent valer els propis posicionaments en el complex procés d'harmonització mínima de legislacions i de polítiques estatals. Parlem, també, de l'entrada de Catalunya com a actor internacional en negociacions bilaterals amb els països d'origen, cosa que suposa la vinculació de comerç, treball i immigració, i una política de visats com a recurs per modular la gestió de la mobilitat humana.
En el context actual de dependència d'un estat espanyol, Catalunya ja ha esgotat tots els recursos per dissenyar la seva pròpia via. La filosofia de la immigració seguida fins ara es caracteritza pel seu caràcter pragmàtic, per una lògica política preventiva de conflictes i, no menys important, per la capacitat d'apropar la gestió de la immigració al projecte nacional. Ha estat molt remarcable la incorporació de la via catalana des del Programa 2001-04 i la seva actualització amb l'Estatut, el Pacte Nacional per la Immigració i la llei d'acollida, i cal recordar que, des de l'inici, aquesta actuació va suposar un reforçament del vincle entre política d'immigració i política lingüística. Considerem que aquest enfocament ha estat possible gràcies a l'actitud responsable de tots els gestors i líders polítics, i de la societat civil en general, i creiem que ha de consolidar-se en el discurs i en les accions, especialment en un context de crisi econòmica, de respostes institucionals incertes i de procés de transició nacional democràtica. Sens dubte, la política d'immigració serà un dels primers fonaments d'un futur estat català.
