Lloar la diversitat per negar la nació
Un dels arguments retòrics que més s’han utilitzat en contra de l’aspiració dels catalans a ser reconeguts com a subjecte polític, és a dir, com a nació, ha estat apel·lar a la seva diversitat interna. S’ha dit i repetit fins a l’extenuació que Catalunya és una societat plural i diversa, posant implícitament l’accent en un suposat problema intern de cohesió i de convivència. Allò de la fractura interna.
Com que el discurs polític no és mai el resultat de la mera intenció de descriure la realitat sinó de la voluntat de controlar-la, cal estar atents a per què s’insisteix tant a afirmar el caràcter divers de la societat catalana. En primer lloc, fa malpensar perquè descobrir que els catalans som plurals i diversos és una banalitat. No és res de nou en una societat que ja fa dècades que Vicens Vives va qualificar de “marca”, de passadís o frontera. O sobre la qual Anna Maria Cabré ha demostrat que el seu creixement demogràfic fa segles que es fa amb l’aportació, al cinquanta per cent, de població immigrada.
Però encara és més sospitosa aquesta insistència quan, de fet, totes les societats avançades i modernes en són, de plurals i diverses. Que no ho és, també, Espanya? ¿Que no hi ha dificultats de convivència als països més desenvolupats, econòmicament i democràtica, del nord d’Europa? Així doncs, què es vol dir quan s’insisteix obsessivament en la diversitat i pluralitat dels catalans? ¿És que hi ha algun fet greu que ens diferencia negativament de la resta de pobles d’Europa en relació als desafiaments propis de les polítiques d’inclusió i cohesió social?
La resposta em sembla clara. Se’ns està dient que, a causa de la diversitat interna, no hauríem d’aspirar a la unitat nacional que justifica l’aspiració a ser un estat sobirà. Se’ns diu que anem alerta, perquè la defensa de la nostra unitat nacional comporta la fractura de la societat i riscos d’exclusió social. Que un referèndum democràtic d’autodeterminació dividiria els catalans (cosa que no va fer, es veu, ni el referèndum de la Constitució, ni el de l’OTAN ni els dels Estatuts). Que la independència deixaria fora els qui no la volen, com si el nou estat els hagués d’expulsar. En definitiva, la insistència en la diversitat interna no és altra cosa que un clam encobert en contra del reconeixement de Catalunya com a nació.
La gràcia d’aquesta argumentació –i allò que en demostra el caràcter fal·laç– és que sigui l’unionisme espanyol qui l’avali. És a dir, que es recorri a l’argument de la diversitat dels catalans per preservar la sagrada unitat de la nació espanyola. Segons aquestes raons, la pluralitat i diversitat dels espanyols, els seus problemes d’inclusió i cohesió, no tan sols no posen en qüestió la unitat de la seva nació, sinó que és aquesta unitat la que els avala a l’hora d’imposar-ne la llengua, a l’hora d’atorgar o no el dret a vot als estrangers, a l’hora de fer valer els seus drets nacionals –per exemple, a l’hora d’ocupar una plaça de jutge o de metge– per damunt dels drets dels ciutadans a ser atesos en la seva llengua “autonòmica”. I ara, segons Aznar, fins i tot els legitima al colpisme popular per evitar una hipotètica amnistia. La unitat per a ells, la diversitat per a nosaltres!
És cert que des de Catalunya també s’abonen aquests discursos. Uns, perquè participen del projecte d’unificació i homogeneïtzació nacional espanyola. D’altres, perquè es mostren acomplexats davant del discurs de poder hegemònic i, amb docilitat, queden atrapats en el relat de l’adversari i es posen el pegat abans de la ferida. Per què els qui aspiren a governar-nos han de recórrer a tantes advocacions a la convivència entre els catalans i amb els pobles d’Espanya i Europa, al caràcter plural, a ser un poble d’acollida? Com és que els nostres principals governants, precisament per la Diada, tenen tanta necessitat de defensar la Catalunya més plural i diversa que hagi existit mai? En canvi, del fet de poder disposar d’una nació sòlida com a espai comú de vinculació i pertinença, d’uns referents simbòlics de vertebració i arrelament, d’això no tenim res a dir? Ho hem de deixar en mans de veus reactives?
Si la diversitat de la societat espanyola no és un obstacle per a la seva unitat nacional, cultural i lingüística, per què ho hauria de ser per a la unitat nacional dels catalans, d’altra banda campions mundials més que provats de les més grans irreverències amb la pròpia tradició? Compte, doncs, als qui utilitzen l’elogi de la diversitat de la societat catalana per posar en dubte el seu dret a la unitat nacional.
